Ciutat de postal (de Nadal)

Quan penses que res no podria ser encara més perfecte a la ciutat perfecta, a la ciutat que viu al marge de la pobresa, del masclisme, del feixisme... –no de la seguretat, però, que això sí que sembla a vegades ser un problema!–, arriba el Nadal i et fa veure que la ciutat encara pot tenir més llums i menys ombres, il·luminades al teu pas pels fanals intel·ligents i, ara, també, pels llums nadalencs en forma de rosassa.

No és pas estrany, però, ja que el Nadal està engolit pels mateixos valors que basteixen la ciutat: ciutat aparador, en què s'amaguen els problemes i tot sembla súper maco, ciutat botiga, enfocada al consum insaciable i insostenible, o ciutat dormitori, ja que fins i tot el fred de l'època ajuda que hi hagi menys gent encara pel carrer de nit! I no només engolit, sinó que el mateix Nadal es crea dins d'uns valors catòlics altament patriarcals i que propugnen la servitud, el passar-ho malament en aquesta vida que a la propera si serveixes bé ja et compensaran. És, sense dubte, una època molt adient a la Smart City.

Una ciutat botiga només es pot veure, en una etapa de consum desmesuradíssim (desmesuradíssim no per exagerar, sinó que durant tot l'any és desmesurat), potenciada. L'eix comercial, tant protegit, net i atapeït, es veu ple de gent que durant el Nadal fa més ús que mai d'aquesta vocació comercial de la ciutat.

Una ciutat aparador no pot fer més que emmirallar-se en una etapa en què sembla que totes les dificultats que vivim s'esvaeixen perquè tot és maco i totes som molt felices i ens fan regals i mengem torrons i brindem amb cava i a sobre estem de vacances (això ja si tenim molta molta sort)... Després arriba el gener i no tenim ni un duro, no podem pagar les factures, hem de tornar a les nostres feines precàries i ens tornem a trobar de cara tota la merda que hem amagat sota l'encant d'uns llums de Nadal que semblen haver-nos cegat uns dies.

Una ciutat de precàries, on la feina al tercer sector i la feina a través d'ETT, que es caracteritzen per les condicions salarials d'explotació, són tant importants, només pot veure en aquesta etapa un moment de contractació massiva, especialment de gent jove, per satisfer tanta compra-venda; ara bé, contractació temporal, amb sous baixos, sexualitzada si ets dona, si tens sort cotitzant totes les hores... I tot això si tens experiència i t'han contractat!

Una ciutat que gira l'esquena al sexisme que ens colpeja dia rere dia, només pot veure en una època d'augment i concentració de la publicitat masclista (perfums, joguines, roba interior, per posar els exemples més explícits) la normalitat més absoluta. No entén que no tot val per vendre més, i que ja podria, més enllà de fer actes per les diades, combatre la violència en totes les seves formes i tots els dies de l'any.

En definitiva, Sant Cugat al Nadal em pertorba, i molt. Sembla que no hi ha límits a l'explotació, a l'elitisme, a tancar els ulls davant dels problemes de la gent i ser felices mentre ens mirem el melic i demanem un desig pel cap d'any, amb sort una mica caritatiu. Una bombolla tot l'any, per Nadal sembla encara una bola d'aquelles que agites i fan com si nevés a dins de la bola, una imatge idíl·lica com la que ens pretén vendre (que és l'únic que sembla saber fer) l'Ajuntament: tot és perfecte a la ciutat, i no passa res per teixir-la en base a un model enfocat al consum, un model pensat per a unes poques persones, construïda però amb la feina de tantes altres. Al final, les que no puguin o vulguin aquest model que se'n vagin a una altra ciutat i no ens trenquin la il·lusió, que aquest any els llums de Nadal són més macos que mai!

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades