Quan menys t'ho esperes

Mai hagués imaginat que allò que amenaçava ser una càrrega de responsabilitats i un canvi de rutines acabés omplint de vida casa nostra. Recordo que era diumenge al matí i estava prenent un cafè amb la família. Una amiga em va trucar per demanar-me un favor, poca cosa. Es tractava de portar dues gates de 6 setmanes a l’estació, allà una noia se les enduria per fer-los de casa d’acollida fins que una família les adoptés. Dit i fet. Arribo a l’estació i espero. Espero deu minuts, vint, trenta, una hora... Ningú es presenta. I ara què? Parlo novament amb la meva amiga i em demana unes hores de paciència per trobar una nova llar. Marxem les tres cap a casa. Obro la porta i: “Hola, Jose... T’he de comentar una cosa”. Mirada de resignació i cap a dins. Passem les següents hores observant-nos tots plegats amb una barreja de curiositat i desconfiança. Nosaltres, de gats, no en sabem gaire res i sembla que elles, de humans, tampoc. Però tenen un no sé què, aquestes dues. Sona el telèfon, de moment no hi ha casa per a elles així que hauran d’anar a una gàbia mentre se’ls troba un lloc. Ostres, una gàbia? Per a dues boles de pèl tan petites? No ho tenim gens clar. Potser que esperem a demà, segur que surt algú i elles s’estalvien la mala passada. Acordat, 24 hores més. Però no és veritat. Les 24 es convertiran en 48 i les 48 en 1 setmana perquè de fet, sense saber-ho, ja han trobat un casa d’acollida: la nostra.

Comença l’època de cria per a les gates i ben aviat els carrers de Sant Cugat s’ompliran de camades de gats. Si fóssim en un altre indret seria una imatge bonica d’imaginar però als carrers de la nostra ciutat la seva esperança de vida és tan curta que fa mal de pensar-hi i els perills i amenaces són a cada cantonada. Mentre l’Ajuntament de Sant Cugat comença a fer passos per a una bona gestió de les colònies de la ciutat, les associacions animalistes treballem per donar una vida digna als més vulnerables. És una tasca difícil que depèn de molts factors, un dels més importants són les cases d’acollida. La seva figura és tan vital que sense elles la cadena s’atura.

Ser casa d’acollida és moltes coses: altruisme, generositat, responsabilitat... Però sobretot és un privilegi. Obrir les portes de casa a un gat és una experiència que omple de vida, de moments impagables, de riures (molts) i de tanta i tanta tendresa. Acollir et permet ser part d’una vida que, ara sí, tindrà un futur i una bona família allunyat dels perills del carrer. Quan menys t’ho esperes, guanyes vida.

Marta Guàrdia Llorens, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades