Imagino (que) evoluciona (i) canviem

Imagina per un moment que ens trobem en un moment indeterminat, en un lloc desconegut, on passa la vida. Aquesta circumstància, envoltada de la nostra família, dels nostres veïns, de la nostra comunitat i de tot allò que ens permet relacionar-nos i viure en simbiosi. El terme simbiosi prové del grec i de la biologia en part, i en poques paraules es defineix com l’ajuda mútua entre dos organismes, i on els dos treuen profit. Un ajuda a l’altre a canvi de quelcom que li permeti omplir una mancança pròpia. La vida, aquest desequilibri químic, aquesta raresa estadística que combina elements, fa que passi allò que cada cultura, religió o pensament interpreta a la seva forma. De la mateixa manera que microorganismes interactuen entre ells per una raó vital, ho fan les rèmores amb els taurons (neteja de les dents a canvi de menjar i protecció). Val a dir que a totes les escales ens trobem dos éssers que més que sumar, multipliquen les seves possibilitats.

Evolucionem amb el pas del temps i de les interaccions entre espècies. Ens fem valdre nosaltres, sempre amb l’ajuda d’altres. Som l’animal menys preparat de la natura i sempre necessitem d’altri. Alguns cops indirectament en l’origen del sedentarisme, amb l’aparició de l’agricultura i les ciutats, tal i com les percebem avui. Animals de tracció per exemple, als que mai sabrem agrair tota la seva dedicació, passant per l’abric que ens va permetre aguantar els hiverns, fins guiar-nos a llocs remots. En qualsevol cas, no podem renegar ni oblidar ni menysprear el fet que existeixen altres espècies i que no seriem com avui. L’evolució de la nostra cultura, de com veiem el món, de com l’envoltem. Depenem en part de les relacions entre les espècies. I són els canvis en la cultura, amb l’eina del temps i de les diferents circumstàncies i contextos, la que fa que aquelles relacions remotes, ara esdevinguin records i lloances, celebracions i rituals de tot tipus.

Canviem cada dia i a cada moment que trobem un topall i el sobrepassem. I és quan mirem enrere i celebrem el canvi que percebem la millora i l’estabilitat per tornar a mirar endavant cap a un futur. I vet aquí en l’error que cometem, en la transposició o la falsa representació d’agents d’antuvi per allò que ja no tornarà i que ens obsessionem en cristal·litzar com un gran teatre de la nostàlgia.

Ara fa pocs dies va arribar Sant Antoni, ben conegut a les ciutats occidentals on, amb més o menys fortuna s’organitzen cercaviles que mostren aspectes més de la memòria que de la cultura. Vinc a referir-me en el com es duen a terme aquestes accions. Totes elles resten ben lluny del que hauria de ser una lloança i un agraïment a tots els animals que ens han fet arribar fins aquí. Es converteix en una exposició burda, banal i ridícula, dels anys –sempre enyorats– on només ens servíem de bèsties per viure. El que veiem com respecte i recuperació de les tradicions, a l’hora de la veritat és una crua realitat de com pel gaudi d’un grapat de ciutadans, enfonsem la veritable simbiosi arrelada en aquella necessitat.

Una representació avituallada d’estris de l’època amb acompanyament de timbals a cau d’orella, musica, focs artificials, crits, estretors, gana i set, combinades amb hores i hores de teatre sense descans. En comptes d’agraïment per tot el que som, fem un circ urbà amb maltractament psicològic consentit i aplaudit a uns animals que amb sort vivien tranquils o potser en semi llibertat però, un sol dia els vestim d’allò que mai tornarà amb l’excusa de la cultura, la tradició i l’espectacle amb una pàtina religiosa a sobre.

“Sort d’ells i orgullosos del passat”, diuen alguns. Doncs si tant han fet i ja no els hem de fer patir gràcies al progrés, deixem-los en pau i celebrem la llibertat i no els tornem a fer esclaus del nostre oci. Si som una societat avançada, no cal representar de forma tan cruel el que ens ha portat al que som avui. No seria coherent llavors representar de forma fidel, una cacera a la via pública, amb musica de fons i una litúrgia amb l’excusa que també es una tradició, que es feia abans i que es per no oblidar d’on venim? Potser faig demagògia, i vosaltres?

Alex Cuesta, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades