Cases d’un metre quadrat o “sóc una casa amb potes”

Les nostres ciutats, en definició, tenen o haurien de tenir en la seva configuració totes les peces necessàries per poder viure-hi. Potser aquella cada cop més gran reminiscència del camp com allò oposat a la ciutat, ens permet desitjar de tant en tant sortir de la densitat de les ciutats cap al camp. Del camp sembla que hem arribat però mai hem estat allà. Majoritàriament som de ciutat i és aquí on trobem la nostra casa, els nostres amics, la nostra companyia.

Cada una de les urbs manté un mínim d’identitat per la gent que hi viu, per l’entorn o per la història i la cultura. La muntanya, en canvi,  com a no ciutat, és més genèric. Sembla de tothom, tot i que diferenciem entre alta muntanya, el “me’n vaig al poble” o la casa dels parents llunyans, entre d’altres. Tots tenim una part nostra a cadascun d’aquests indrets del món.

Les diferents concentracions de gent competeixen, es comparen i, les que es toquen, a vegades xoquen a diferents escales. Les línies que separen les nostres ciutats, unes d’altres, que diferencien la nostra identitat i el sentiment de pertinença no són pas per a tothom. Hi ha ciutadans – i ho haurien de ser de ple dret com nosaltres –  que no entenen de línies administratives i per ells tot és seu, tot el sentiment de pertànyer a la terra es vàlid per tot el planeta. La seva territorialitat només es limita pel clima, que li sigui favorable, o per l’accés a l’aliment. Tot i així es troben a casa quan hi són i també quan són amb nosaltres al camp.

Fa pensar que nosaltres som la seva casa, el vincle territorial és d’allò més dinàmic. L’espai que ocupem allà on caminem és casa seva, l’espai al voltant nostre, ja sigui a un aparcament o a un riu és casa seva, és el seu sentiment de terra, la seva pàtria. Ells no tenen casa físicament ni en propietat o lloguer, no tenen lloc on desitjar anar-hi, no tenen segones residències ni un petit enuig de marxar de vacances. En canvi, tenen una cultura pròpia, uns rituals, unes formes i unes accions que desenvolupen la seva dimensió cultural.

Rumio sovint sobre el sentiment de la terra, que ve donat per la cultura, per la nostra criança i que no és més que un tros d’espai més o menys petit on ens hi trobem a refugi. Em fan molta enveja els animals, els que tenen la sort de tenir algú que els atengui, per com els hi bufa on son i sempre sobreval amb qui hi són. Potser es troben en un estadi més avançat culturalment i la seva “terra dinàmica” dóna peu a que tots hi puguem viure en pau. Els espais apropiats es trepitgen sense problema i es superposen; una persona pot ser terra de varis o un animal pot tenir vàries terres per desenvolupar el seu sentiment de pertinença i de vida.

També tenim d’altres que sense nosaltres ja sobreviuen i potser no volen tenir aquesta dimensió humana. Estic completament convençut que s’identifiquen amb un territori propi, per sobre de les migracions que fan algunes espècies o l’atracció per les nostres ciutats i l’accés a l’aliment. I si ens equivoquem i no hem de romandre estàtics a un sol lloc? Potser per dur-ho a terme hem de sentir casa nostra allà on anem o sentir-nos a casa amb les persones que tenim, sense pensar en els espais?

Em recorda al Jaume Sisa amb allò de “que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú”.

Alejandro Cuesta Hidalgo, membre de la Plataforma Animalista de Sant Cugat (PAS)

Notícies relacionades