El sistema inclusiu s'ha de coure a foc lent

Cada matí, a l’arribar a l’escola, tothom deixa la jaqueta i la motxilla al seu penjador. L’Albert molts dies se n’oblida i s’asseu a la cadira amb tot posat, la mestra li senyala un dibuix on es veu un noi penjant la jaqueta i acte seguit s’aixeca i fa el que toca. A la classe són 17 alumnes, dos mestres d’educació especial i una psicopedagoga. Durant els deu primers minuts de classe tothom explica què va fer ahir a la tarda. La Laura i la Maria tenen moltes dificultats per expressar-se oralment, però disposen dels seus pictogrames amb els quals poden explicar-ho tot a la resta de la classe. Un cop s’han posat tots al dia comencen a treballar. Per a les matèries instrumentals sempre es divideixen en tres grups, cada mestre té un grup d’uns 5 o 6 alumnes dividits segons àrea i nivell. Tot i així, dins d’un mateix grup cada alumne va al seu ritme i utilitza els seus materials. Piquen a la porta, és la logopeda que ve a buscar a la Laura, i després li tocarà a el Farid. L’escola compta amb logopedes, fisioterapeutes i psicòlegs que treballen de forma individual amb tots els nens i nenes que ho necessiten. A l’hora del menjador fan tallers amb els educadors, treballen l’expressió corporal, les emocions, fan esport i juguen a jocs. Hi ha dies que la classe queda encara més reduïda, ja que hi ha uns quants alumnes que fan escolarització compartida amb l’escola ordinària. Fa unes setmanes l’Arnau i la Júlia van demanar als pares que no volien fer compartida, que es sentien més a gust en aquesta escola.

Tot i que ho sembli, aquesta no és una història de ficció. Es tracta d’un petit retrat del dia a dia d’una escola d’educació especial de Barcelona. És un grup de 17 alumnes entre 10 i 13 anys amb diverses necessitats psicopedagògiques les quals es classifiquen com a lleus. Evidentment, en aquesta escola no tot son flors i violes, també tenen els seus conflictes i les seves adversitats, però aquests són els números, aquests els professionals i aquestes les seves dinàmiques. La Generalitat pretén que en els propers quatre anys aquesta escola, i moltes altres com aquesta, desapareguin per donar lloc a l’anomenat sistema educatiu inclusiu. L’objectiu és reconvertir les escoles públiques de manera que els 18.000 alumnes amb necessitats educatives especials que hi ha Catalunya puguin ser escolaritzats en aules ordinàries i puguin rebre l’atenció i els recursos que necessiten. Totes les mesures previstes estan exposades al decret 150/2017, i l’informe de la Direcció General de Pressupostos que l’acompanya conclou que els recursos estaran en funció de la disponibilitat pressupostària. Està clar que el camí a seguir ha de ser el de la inclusió, però sembla que ara a la Generalitat li ha entrat la pressa. En quatre anys i amb uns pressupostos incerts pretenen convertir les actuals aules abarrotades d’alumnes en aules on l’atenció és completament personalitzada i adaptada a les necessitats individuals. Això implica molta feina i molts recursos i molt em temo que, com sempre, els recursos acabaran sent insuficients i el pes del canvi recaurà en un professorat saturat per les ràtios, pels constants canvis de sistema i per la precarietat professional. A més a més, al decret es parla molt de recursos curriculars i pedagògics i poc de la necessitat d’un canvi cultural. Sembla que hi ha molta preocupació en escolaritzar els alumnes amb NEE a les escoles ordinàries i no tant en fer que aquests hi vulguin ser. Hi ha molts casos de nens i nenes amb autoestimes molt baixes i amb històries molt tristes sobre el rebuig que han patit per part dels seus companys, nens i nenes amb necessitats educatives especials que prefereixen les escoles d’educació especial perquè se senten més estimats per la resta d’alumnes, i aquesta és la vertadera inclusió. El camí a seguir ha de ser el de la inclusió, però amb cautela i sense precipitacions. Cal anar pas a pas i no perdre de vista que, més enllà de les nostres consideracions sobre el que és més ètic o més just, el més important és el benestar dels alumnes. Cal fer-ho, però a foc lent.

Mònica Marqués, psicòloga i psicopedagoga a Actua

Notícies relacionades