La influència de PISA, un informe de la OCDE

Des de l’any 2000 i cada tres anys l’informe PISA centra l’atenció pública en l’ensenyament. Als mitjans de comunicació i al carrer es comenten les ultimes puntuacions: Espanya s’estanca en matemàtiques i ciències i puja en comprensió lectora, Catalunya puja i supera la mitja espanyola i Singapur desbanca a Finlàndia. Una lectura ràpida dels titulars recorda a l’anunci dels resultats de la lliga de futbol o del top 10 dels èxits musicals de la ràdio. En aquest sentit el dubte assalta, és una organització fundada per a la cooperació i desenvolupament econòmic (OCDE) l’òrgan adequat per fer aquest tipus d’estudi? Està justificada la influència dels seus informes en la opinió pública i en les decisions polítiques?

Abans de publicar el primer informe PISA l'OCDE ja donava consells en matèria d’educació, en aquells temps la màxima era “a més inversió, més qualitat”. Aconsellava als seus estats membres incrementar els recursos econòmics destinats a l’educació per millorar el rendiment dels alumnes. Un cop efectuades i analitzades les primeres edicions de PISA, sota la disponibilitat de dades empíriques, rigorosament recollides i elaborades a través de proves comunes a tots els països, no es va trobar cap relació entre l’augment de la despesa en educació i els resultats de les proves. Les dades mostraven que passada una línia de mínims, que quasi tots els estats membre superen, els recursos econòmics deixaven de tenir efectes en els resultats. A l’informe PISA 2009 els consells de l'OCDE anaven encara orientats a la despesa i afirmaven que obtenien millors puntuacions aquells països que pagaven més als seus professors, per contra, desmentia el fet de que els resultats milloraven disminuint el nombre d’alumnes per aula. També s’afirmava que fomentar l’autonomia dels centres combinat amb un sistema de rendició de comptes externes era un bon predictor de millora en els resultats educatius. En aquest últim informe (2015) les crítiques es centren en les dinàmiques i didàctiques de les aules, i es recomana una educació adaptada a cada alumne i clarament dirigida pel professor.

Sota la llum d’aquestes recomanacions, la sensació és que els informes PISA plantegen més preguntes que no pas respostes. Disposar d’un banc de dades tipificades i comunes de diferents països pot ser interessant per fer una radiografia, inevitablement i lleugerament esbiaixada, de l’estat de la qüestió a nivell global. Però en cap cas, un sistema d’avaluació d’aquestes característiques, pot servir com a guia per prendre decisions polítiques. PISA s’ha convertit en una lluita de les escoles, professors i alumnes per quedar bé en el rànquing, l’anàlisi dels seus resultats tenen poc valor. Les polítiques educatives s’han de basar en estudis i avaluacions locals que tinguin en compte el context, dissenyades i dutes a terme des d’una perspectiva educativa que entengui l’educació en termes de creixement i benestar de les persones i no en termes de recursos i resultats.

Mònica Marqués, psicòloga i psicopedagoga a Actua

Notícies relacionades