Quan aprendre es complica: dislèxia

Imagina un nen coix a qui a l’escola se li demana cada dia fer una prova que consisteix en córrer 300 metres en un temps limitat. Una bogeria, no? Doncs aquesta situació és la que viuen molts nens i nenes que pateixen dislèxia. A l’escola la majoria de continguts i activitats es treballen i es plantegen a través del llenguatge escrit, cosa que dificulta l’assoliment d’objectius per aquests alumnes.

La dislèxia és un trastorn en el desenvolupament del llenguatge força conegut, ha aparegut en diverses ocasions als mitjans de comunicació i té una prevalença bastant significativa. Segur que molts de vosaltres coneixeu algú que el pateix. La dislèxia apareix a les primeres etapes evolutives i es presenta de formes diferents fases del desenvolupament. Es manifesta en dificultats per aprendre a llegir amb els mètodes convencionals d’instrucció encara que existeixi un nivell normal d’intel·ligència i una situació sociocultural adequada.

Molts signes d’alerta apareixen durant l’etapa en què comencem a llegir, és a dir, durant el cicle inicial i mitjà de primària: dificultats a l’hora de lletrejar o separar síl·labes, evocació lenta de les paraules, dificultat per associar un so a una lletra, lectura amb molts errors i dificultat per la memorització de seqüències verbals. Moltes vegades aquest signes passen desapercebuts i els propis alumnes busquen maneres de compensar les seves dificultats sense necessitat d’ajuda. Però aleshores arriben a l’etapa en què no aprenem a llegir, sinó que llegim per aprendre (cicle superior d’educació primària i secundària) i és aquí quan es manifesten nous problemes que afecten de forma generalitzada el seu rendiment.

De manera paral·lela, les dificultats que presenten els nens i nenes amb dislèxia poden provocar que aquests mostrin conductes i sentiments que dificulten la seva adaptació a l’escola, tant a nivell acadèmic com relacional: rebuig a les tasques que estiguin relacionades amb la lectura, sentiment de vergonya a llegir en públic, manca de temps per acabar les tasques escrites, resultats acadèmics baixos en les proves escrites en comparació amb l’esforç dedicat i baixa autoestima.

Tot i que aquest tipus de trastorn és de per vida, una bona intervenció pot assegurar un correcte desenvolupament acadèmic i social de les persones que el pateixen. Per una banda, és important que l’escola adapti les activitats i les proves dirigides a els alumnes amb dislèxia. Per exemple substituint els continguts escrits per orals o adaptant les proves de producció escrita. Per altra banda, és molt convenient buscar l’ajuda d’un professional que guiï al nen/a, i també a la família, en el desenvolupament d’estratègies i recursos que permetin compensar i millorar aquelles àrees en què el rendiment és deficitari o millorable.

Mònica Marqués, psicòloga i psicopedagoga d'Actua

Notícies relacionades