Publicitat

La perfecta ambigüitat

Avís al lector, l’article es basa en la ficció més absoluta qualsevol símil amb la realitat política catalana és pura casualitat.

L’encàrrec era crear un partit polític català nou, que tingués vocació de majoria i per tant aspirés a guanyar les eleccions al Parlament. No, no parlo de Junts Pel Sí, crec que tothom ha tractat de manera sobrada el procés i segurament la coalició no compliria els requisits ara esmentats. Parlo i us explico l’encàrrec que ens han fet a la universitat en l’assignatura de Sistema Polític Espanyol i Català com a treball final i que ahir, amb els meus companys, vam exposar.

Un cop definits aquest requisits bàsics i generals calia escollir la massa social i els potencials votants que volíem captar i aconseguir. Un partit independentista però que formés part de la nova política o un acèrrim convençut de la unitat d’Espanya i d’esquerra transformadora i nova, aquestes eren les dues propostes més viables i interessants.

Com deia aquell “hemos venido a jugar” així que vam decidir posar-nos a la pell del partit independentista, abanderat de la regeneració política i que proposi un pla de xoc pels més vulnerables. Així que només calia anar al bar de la facultat i deixar fluir les idees, perquè no ens enganyem “nuestra cultura és la què és, la del bar.”

Vam decidir que el programa estrella seria un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) del qual el partit està convençut que sortirà el sí i que treballarà per eixamplar la base social del procés. Una miqueta de tòpics i patriotisme per aquí: “La llibertat no te la pot robar ningú, és intrínseca a la condició humana. Malauradament portem des de 1714 intentar encaixar en aquesta Espanya que ens han venut com a integradora i hem estat sotmesos al fracàs constant dels polítics catalans.”

Una miqueta més de sentiment de cunyat per allà: “Nosaltres som els qui hem de decidir el nostre futur, no podem dependre de la legalitat espanyola que ens va bloquejar la consulta ni de la correlació de forces al Congrés. És un referèndum indispensable i que guanyarem. Passada aquesta fase, ens alliberarem de les cadenes de 300 anys d’opressió i imposició espanyolista”.

I per posar-li la cirereta al pastís un toc de liberalisme, però que no es noti gaire: “No podem deixar la independència en mans de qui més ha retallat els nostres serveis públics. L’estat propi ens permetrà ser els gestors de la nostra sanitat i educació. En tot aquest temps, però, hem vist que hi ha errors greus que hem de millorar. No podem permetre les llistes d’espera, les aules saturades etc. Per això hem d’aprofitar l’eficiència i els recursos del sector privat per a garantir uns serveis públics de qualitat i potenciar un pla de xoc que combati els més vulnerables.”

Llest. Ja tens els pilars fonamentals per a un partit de nova política, del centre, net de corrupció i independentista que podria aspirar a la gran bossa de votants catalans. Això és evident que només són les línies mestres i que el programa, tant el que hem fet nosaltres com el que s’hauria de fer, hauria de ser més extens. Segons la nota que ens atorgui el professor sabrem si ens diferenciem molt dels polítics o no, això sí, us puc assegurar que no li ha desagradat.

Notícies relacionades