Aprendre a desaprendre

Tots els professionals implicats en la laboriosa tasca de l’educació de joves i infants hauríem d’estar compromesos i hauríem de creure en la capacitat de desaprendre del subjecte amb qui estem treballant. Sense aquesta confiança, que a vegades s’ha de desenvolupar a cegues, no podrem ser mai bons educadors.

En un país que es situa en els primers llocs en abandonament escolar primerenc, hauríem de fer un anàlisi profund de les causes que donen lloc a aquesta desmotivació massiva de la població jove. És fàcil culpabilitzar al sistema educatiu com a principal causa d’aquestes xifres, però en un exercici d’humilitat podríem traslladar la responsabilitat envers a nosaltres mateixos com a pares, mares i educadors per revisar les nostres fórmules per a educar.

L’estudi de la FEDAIA (Federació d’entitats d’atenció i d’educació a la infància i a la adolescència) de febrer del 2012 revela que un 29% dels alumnes del país no obtenen el graduat d’ensenyament obligatori. Una xifra que, per cert, és el doble de la mitjana europea. També voldria destacar una altra xifra per reflexionar sobre les causes que poden originar aquest fracàs: mentre els fills de pares sense estudis presenten un risc de fracàs escolar d’un 63%, els qui han nascut en una llar on els progenitors tenen estudis primaris és d’un 41% i en els que tenen estudis universitaris aquesta xifra es redueix al 20%. En referència a l'origen social, els adolescents de classe treballadora presenten un 45% de risc de fracàs escolar, enfront del 23% dels fills de famílies de classe mitjana.

Per tant, les famílies necessiten suport per poder oferir acompanyament als seus fills  i que aquests obtinguin processos acadèmics exitosos. Entenc que la corresponsabilitat passa a ser, al mateix temps, de tota la societat i de les institucions públiques.

Voldria en aquesta reflexió explicar el terme neuroplasticitat per poder partir d’algun fet  científic demostrat.

Què és la Neuroplasticitat?

La neuroplasticitat és un terme que s'utilitza per descriure els canvis cerebrals que es produeixen en resposta a l'experiència. Hi ha molts mecanismes diferents de la neuroplasticitat que van des del creixement de noves connexions a la creació de noves neurones(…)”. Aquest terme que s’utilitza en diversos estudis de neurociència va sorgir també durant la investigació sobre el cervell i la meditació en el Laboratori Waisman for Imaging, Cervell i Comportament (WaismanLaboratory for BrainImagingandBehavior) de la Universitat de Wisconsin-Madison, on va estar directament implicat el Dalai Lama.

Els resultats dels estudis suggereixen que, en el transcurs de la meditació durant desenes de milers d'hores, els practicants a llarg termini havien alterat en realitat l'estructura i funcionament dels seus cervells. Així doncs, la meditació (entesa com aquell conjunt d’estratègies de regulació emocional i d’atenció desenvolupades per obtenir i cultivar el benestar), podria estar ajudant a crear noves connexions dins dels cervells.

D’altra banda, quan el psicòleg nord-americà Daniel Goleman va relacionar la intel·ligència emocional amb la capacitat d’ esdevenir millor estudiant, es referia a la capacitat que tenen les influències ambientals per modelar els circuits emocionals i socials dels nens i joves durant el neurodesenvolupament. Aquest fet significa que si els menors estan envoltats d’educadors que els ofereixen les eines correctes per interpretar les seves emocions, gestionar els conflictes i relacionar-se de manera positiva amb els altres, tindran un millor pronòstic en relació a la seva vida acadèmica.

El fet d’educar ja no pot significar només transmetre continguts, sinó que també passa per acompanyar als més joves des de la responsabilitat, des del propi exemple i des de la certesa de que es poden aconseguir canvis i obrir nous camins en els cervells dels qui escolten, i que per diversos motius actualment no estan interessats a prestar atenció.

 

Melina Belzunce Martínez

Educadora Social i Mediadora Familiar

melina@actua.cat

 

 

 

 

Notícies relacionades