El 25 de novembre és el dia en què commemorem de forma internacional l'eliminació de la violència contra la dona. Aquest dia es fan molts actes reivindicatius arreu del món per denunciar-ho i reclamar compromís i accions polítiques en tots els països per aconseguir la seva eradicació.
A vegades, en cercles pròxims, amb la confiança de la intimitat sento dir quin rotllo estar utilitzant contínuament el masculí i el femení, “ridícul”. Fa temps que el llenguatge fa intents de ser més inclusiu i no donar per únic vàlid el masculí genèric.
Hi ha països on es donen de forma recurrent les violacions correctives, dones lesbianes o homes gais son vexats i humiliats amb el fi de canviar la seva orientació sexual. Potser us sona que a Perú hi havien clíniques on s'utilitzava com a eina de tractament, les violacions.
La política ha de construir noves formes de relació, queden obsoletes aquestes pràctiques poc transparents, de poder, d'imposició, de no respecte... de maltractament. Tota aquesta acció i pensament ancorada durant tants anys està forjada i escrita per homes que sustenten el poder del patriarcat.
A vegades he sentit alguna persona dir: “Com és possible?” Si els joves d'ara tenen molta informació, les dones treballen, han adquirit drets... i un llarg etc. La nostra joventut beu de les nostres fonts, de les mateixes. D'un sistema no igualitari on l'acció i la paraula no va de la mà, on els rols es passen de pares a fills sense ni saber-ho, sense consciència.
Aquest mes de juliol ha transcendit les aproximacions dels partits polítics per crear un pacte d'estat en contra de la violència masclista amb un document consensuat al respecte malgrat que encara no s'ha aprovat per diferents discrepàncies.
Hi han molts tipus de violència contra les dones i aquesta és tan greu i perillosa com la resta. Silenciosa i subtil i moltes vegades normalitzada i justificada. Diríem que son totes aquelles accions o omissions que afecten a l’economia i subsistència de les dones a través de diverses limitacions encaminades a controlar els seus ingressos o a limitar o negar la possibilitat d'obtenir recursos propis.
Comencem amb la calor i amb les festes i concentracions massives en espais públics. Espais on gaudir de la música, els amics, de la temperatura més fresca i espais on moltes dones i homes no perceben per igual la seguretat i el confort. Normalitzem el fet de que concentració comportarà per al col·lectiu femení assetjament o tocaments com si aquest fos un afegit més de la festa; i moltes vegades ho justifiquem per l'alcohol, les drogues...
Les actituds masclistes troben nous mecanismes de control que ofereixen les noves tecnologies. Actituds ja existents, per se, que troben noves vies d'exercir aquest poder sobre l'altre. Les noves tecnologies ofereixen poder espiar a l'altre, saber on va, amb qui, com va vestida, a quina hora, amb qui es relaciona... Un munt d'informació per una persona.
Nadia i Zelmai són la mateixa persona. Nadia Ghulam va néixer a Kabul al 1985; d'aquell país que va conèixer ja no en queda res. Eren pobres però alegres, diu. A l'edat de 8 anys va caure una bomba a casa seva mentre preparaven el té, i aquest no va arribar a la taula... Zelmai, l'únic noi de la família, va morir i ella va patir moltes ferides i cremades. Va sobreviure per la insistència de la seva mare per a ser curada, no calia invertir recursos en algú que estava en coma.
