Post-truth

Segurament heu sentit moltes vegades aquesta paraula i és que el terme post-truth o post-veritat s'ha posat de moda per definir que la idea que tenim de les coses s'acaba configurant com a realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixin.

I avui ho vull aplicar a l'àmbit de la violència de gènere i en concret al tema de les denúncies falses i a la idea que tenen algunes persones de que hi ha un alt percentatge de dones que utilitzen la violència psicològica vers les seves parelles.

Es comú que a les xerrades, conferències o qualsevol manifestació contra la violència de gènere surti alguna persona del públic comentant: “No es parla de la violència psicològica que fan les dones contra les seves parelles”. És reiteratiu i ha calat fons en un sector de la població com un fet irrefutable malgrat les estadístiques del experts sobre el tema, malgrat totes les assassinades a mans de les seves parelles o exparelles, malgrat els alts percentatges de dones violentades en el seu dia dia. Ens oblidem,potser, que vivim en una societat patriarcal i masclista, amb profundes desigualtats estructurals i així la percebo jo en el dia a dia, en què normalitzem i justifiquem moltes coses, on no ens sonen les alarmes perquè la nostra consciència esta adormida al respecte.

Perquè hi hagi violència física prèviament ha d'haver hagut violència psicològica, no ens oblidem. I no dubto que hi hagi algun cas de violència contra l'home, i em sap greu perquè sé quant dolor i sofriment hi ha darrere però penso que no és equiparable en quantitat perquè bàsicament la nostra estructura social és masclista.

Segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) les denúncies falses representen un 0,0015%. Malgrat que les xifres canten per si mateixes, gairebé quasi sempre també surt que hi ha moltíssimes dones que denuncien falsament com a veritat irrefutable. En aquest percentatge poden estar presents els sobresiments provisionals que no són sinònim de denúncia falsa com tampoc el fet de no poder-ho demostrar, ja que acostuma a passar en el àmbit de la intimitat familiar, una paraula contra la de l'altre. Us ben puc assegurar que els maltractadors gairebé sempre diuen que són ells les víctimes, inverteixen els fets i saben mentir molt bé. Diuen que són elles les que es peguen a si mateixes o, fins i tot, s'apunyalen... Penso l'extrema importància de la formació en violència de gènere del personal assistencial, jutjats, Policia, Mossos, administratius... Només amb formació del personal podem garantir que un maltractador no surti indemne i amb una palmada a l'esquena per continuar exercint la violència.

A Espanya els maltractadors condemnats amb sentència ferma poden gaudir de la pernocta dels infants, aquí no importa el model, pot ser un bon pare algú que agredeix a la seva parella? Es donen casos d'homes que han assassinat la parella en presència dels infants i en la presó tenen el dret d'exercir com a pares. Us podeu imaginar quin missatge els hi donem? Us podeu imaginar quin missatge donem a la família de l'assassinada..?

Acostumem a parlar amb judicis no fonamentats dels temes, moltes vegades sense informació contrastada, sense consultat fonts, assegurem i donem veu a les veus que s'apropen a les nostres creences i donem per fet que el que es diu és cert. Mites que esdevenen reals perquè els hi donem credibilitat, perquè la nostra mirada, a vegades, només es queda en allò proper. Allò del nostre entorn s'esdevé com a veritat generalitzada. Acostumem a veure el món amb els nostres ulls, vivències i experiències però hi ha més mirades i més veritats fora de nosaltres.

Revisem-nos en profunditat, potser així descobrirem que en les nostres vides aquest terme tant de moda i novell, post-truth, forma part de les nostres vides fa molt de temps.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades