Nova mirada

A vegades he sentit alguna persona dir: “Com és possible?” Si els joves d'ara tenen molta informació, les dones treballen, han adquirit drets... i un llarg etc. La nostra joventut beu de les nostres fonts, de les mateixes. D'un sistema no igualitari on l'acció i la paraula no va de la mà, on els rols es passen de pares a fills sense ni saber-ho, sense consciència. On anem reproduint les pautes que tenim sense quasi qüestionaments i sense fer canvis d'acció. La nostra història ens marca i el context de la nostra societat en conjunt fa que moltes vegades invisibilitzen els problemes. Tecnologia no significa més capacitat d'empatia pels altres.

Quan ma filla era petita i tornaven de passar uns dies fora, li deia “anem a Barcelona a veure-la amb ulls nous.” El joc consistia en veure llocs turístics de la ciutat com si fossin estrangeres, amb sorpresa, o sigui, amb mirada nova i ja ho podeu creure-ho que ho vèiem de forma diferent i ens encantava.

La mirada contra la violència de gènere ha de ser neta, no ens deixem contaminar pels estereotips, pels mites, per falses creences, que faran perpetuar aquesta maleïda xacra. No la normalitzem ni tampoc la justifiquem. La violència contra les dones mata i a moltes, també als seus fills i filles i també mata l'autoestima i les ganes de viure, despersonalitza i emmalalteix.

Mirem-nos endins, al nostre voltant íntim potser hi hauran coses que ens sorprenguin. Comencem a aprendre que estimar no significa patir, que l'amor no fa mal. Que les pel·lícules ens venen històries irreals que no tenen res a veure amb les nostres vides. Que el control, la gelosia no són proves d'amor, que ens mereixem respecte i hem de saber defensar-ho, que la nostra cura es tant important com la dels altres, que la nostra voluntat i llibertat a fer coses no quedi tocada per sotmetre’ns al que pensem que és amor i no ho és doncs un amor sa es aquell que t'acompanya sense obligar-te, que respecta i consensua.

Comencem per nosaltres, mai és tard per reaprendre, per tornar a començar, per fer net. Costa, segur, però un cop ja has traspassat la línia no hi ha volta de tornada, la teva mirada ja no és la mateixa doncs veuràs coses que abans no veies. I un cop aprenguem els límits, l'autoestima, l'amor, que són relacions violentes, quins signes d'alarma no poden passar per alt... Ho traspassem als altres. Normalment ni a casa ni a l'escola aprenem sobre relacions afectives, de com protegir-nos, aprenem per imitació del nostre voltant, de les nostres referències directes com la família, amics, mitjans.

La violència és cosa de tota la societat, la que mira i no fa res, la que ho normalitza, la que ho justifica, la que pensa que a ella no li passarà mai, la que diu que això passa en altres països. Comencem a mirar amb una nova mirada, només així podrem construir.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades