Ciutats amb cura

Ciutats amb perspectiva de gènere, sí, urbanisme feminista o la visibilització de la cura a l'espai urbà.

L'espai no és neutre, està moll d'aquella persona que el dissenya, que el fa seu i repensa com es podria optimitzar millor. La majoria dels nostres dissenyadors de ciutats han estat homes amb una visió imperant de la societat, persones que potser no pensaven en les necessitats de fer accessible una plaça per gent que portava un carret de compra o de nens o una cadira de rodes. Penseu, quants lavabos d'homes coneixeu amb canviadors de bolquers?

Us recordeu del pati de l'escola? Què hi havia al centre? Doncs, com a la majoria, un gran espai per jugar a futbol on la majoria de nens jugaven monopolitzant l'espai central i on les nenes ocupaven, en majoria, els voltants, acostumant-se a passar a un pla més discret, un ús diferent de l'espai que després continuarà fent-se evident.

Crec que ens calen moltes persones amb perspectiva de gènere en el seu àmbit, en qualsevol que sigui el seu àmbit. I l'urbanisme i arquitectura feminista aposta per repensar la ciutat d'una altra forma, utilitzant aquest valor històricament relacionat amb la dona, la cura. Aquella que té en compte la integració de totes les persones que la integren, aquella que cuida els seus ciutadans. Una ciutat amb cura no t'enverina amb gasos tòxics, és una ciutat segura on els seus habitants poden sentir-se de forma segura quan caminen independent de l'hora que sigui. Te transports públics són còmodes amb accessibilitat física, ràpids i eficients. Té accés a l’habitatge digne amb una economia justa. Tindrà espais equipats per a l'oci, per a l'esport, mobiliari urbà que permeti socialitzar sense haver de consumir en algun comerç, bancs contraposats per generar tertúlies i comunicació, espais per la participació política sense que sigui instrumentalitzada per cap partit. La ciutat cuidadora et permet cuidar, et permet estar, no sols transitar. L'espai urbà és el suport físic del nostre dia a dia i els diferents elements urbans han d'acompanyar les activitats diàries, tenir en compte les necessitats de les persones, fomentar espais que permetin intercanvi, ajuda mútua, proximitat i diversitat.

Frauen-werk-stadt als anys 90 a Viena va ser un projecte pensat per arquitectes feministes en què es va introduir la perspectiva de gènere en el disseny de barris i habitatges, en què les zones comuns són el punt fort, llocs que permeten la convivència de veïnes i veïns, espais intermedis entre ciutat i habitatge que faciliten la convivència i les relacions socials.

Col·lectius feministes com No me llamo nena o El observatorio contra el acoso callejero Colombia ens fan reflexionar sobre que a l'espai públic, al carrer, no ens movem de la mateixa forma homes que dones, ni anem amb la mateixa seguretat segons l'hora que sigui.

La nova configuració de l'espai públic per si mateix no canvia res, sense educació no hi han canvis, no canviarien els comportaments imperants en la societat però deixaria de ser un aliat reforçant les desigualtats vigents.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades