Un No article

Resulta que em proposo escriure un article o una opinió per a elCugatenc i em quedo paralitzada. Busco i rebusco una temàtica prou significativa i interessant per a mi i pels que llegeixen aquest diari digital, i no en trobo. Tots el que se m’ocorren em semblen fats, avorrits i descolorits, menys aquells que directament o indirecta estan relacionats amb el gran tripijoc social i polític que estem vivint. No trobo res que, en aquests moments que pugui escriure pensant que interessarà algú,(exagero, això es una mica retòric...) a menys de que faci referencia o toqui directament el cor del gran monotema que ens ocupa i preocupa des de fa temps, però que s’ha erigit pràcticament en El Tema (per simplificar jo li dic La Cosa), en la única qüestió que ens mereix no solament atenció, sinó que desperta autentiques passions. I no es que el món s’hagi aturat, no. No és que el món s’hagi convertit en una bassa d’oli. Ben al revés. Si ens desplacem mentalment des del més llunyà en la geografia fins arribar a la porta de casa o al veïnat, podem fer un recorregut del que no parlem gairebé més que de passada, en les teles i els diaris nostres.

Resulta que mentre ens anem discutint o callant estem amenaçats no solament pels terroristes jihadistes que fa tant poc temps tant mal ens han fet i que sembla que hem oblidat... Sinó que tenim a dos homes que es creuen mascles superherois, ben bojos i egòlatres, jugant amb paraules i amenaces, però també amb míssils carregats de bombes nuclears. I recordem, més a prop de casa, que milers d’humans moren ofegats en el nostre mar tant blau i desitjat per vacances. I la civilitzada Europa alça fronteres cada dia i pacta amb règims ben sospitosos perquè no els deixin passar. I nosaltres hem acollit un deu per cent d’aquests humans desvalguts, trencant els compromisos que vàrem prendre. I encara més a prop, a la cantonada de casa, molts joves continuen buscant feina. I hi ha escoles publiques que han començat el curs en barracons i les llistes d’espera als hospitals no milloren. I ,molts dependents han mort esperant que els arribi el torn. I moren dones assassinades... Però el que és greu i em deixa muda és que tot plegat sembla ara poc important; ha desaparegut del mapa engolit per la Gran Cosa que ens diuen que ho arreglarà tot. De moment, però, tapa amb una gran capa de silenci tots a els problemes que viuen moltíssimes persones. I l’aire entre les amistats properes s’ha enrarit, i s’ha d’anar en compte a no trencar relacions, perquè la vida emocional està desfermada. I queda poc espai per escoltar, contenir, obrir-se cap enfora.

I un article, un escrit, una opinió s’escriu tenint present el batec de la societat en la que vius. I buscant paraules que puguin ser rebudes, escoltades i contestades si convé. I avui de la Cosa no em vull parlar mes. Segurament n’hem parlat massa i malament. I estem saturats. No sé quan tornarem a mirar al nostre voltant i recomposarem les converses tranquil·les. Ara estem en el terreny de les passions i no de les paraules.

Per això escric aquest No article.

I faig silenci.

Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades