Sobre el sofriment humà

Part del sofriment humà es evitable. No hi ha cap qüestió més urgent que evitar-lo. I res més digne que treballar per a la seva disminució. Sovint he pensat que de dol ens hauríem de vestir cada dia al veure tant patiment arreu, expressat sota vestits i formes tant diverses que salta corrent d’un país a l’altre, que es produeix tant a l’interior de les llars com a les platges properes. Solament una decidida voluntat d’apaivagar-lo pot posar-hi una mica de remei. Sí, existeix l’empatia de molta gent. Existeix. Com neix la compassió? Neix sempre en forma de sentiment primari, com un motor que belluga l’energia psíquica i ens fa en certa forma, ja des de petits, posar-nos a la pell de l’altre i aproximar-nos, molt directament a com es pot sentir el que pateix. Aquest sentiment, que com tots, pot ser fugisser, és educable si s’hi posa els mitjans. Fer-ho pot portar a que la visió, el coneixement del sofriment de l’altre es converteixi, primer en un toc d’alerta, en una commoció personal que, com diu la mateixa paraula, sigui  capaç de fer-nos bellugar, de commoure (que deriva, de “movere”). I de fer-ho de forma estable, seriosa, de manera que el sentiment es transformi en acció i aquesta en solidaritat. La paraula compassió  ha de ser recuperada i valorada, un cop ben alliberada de la capa de rovell que la cobreix, de l’olor de sagristia o d’almoina.

Ha costat molts segles, molts esforços i moltes víctimes l’intent de transformar aquests sentiments humans fonamentals en deures per a uns i en drets pels altres. Han calgut tota mena de guerres, desastres per arribar, finalment, a algun tipus de formulació jurídica i política que garantissin els Drets Humans Fonamentals i amb ells, els Convenis Internacionals, els Acords multilaterals que han fet avançar la civilització, en el cor de la qual el respecte a les persones en tant que Humans carregats de dignitat es un tret fonamental.

El discurs implícit i explícit del neoliberalisme va en contra del progrés en aquesta direcció. El discurs del individualisme més ferotge ha anat guanyant terreny... I per això cal esforçar-se en educar els més joves per a que els sentiments es consolidin en forma de solidaritat activa... I cal que les Institucions que ordenen la nostra vida col·lectiva compleixin  de veritat els compromisos que tant han costat d’assolir. Ens hi juguem no solament la dignitat personal i grupal, sinó el significat mateix del que anomenem civilització.

Perquè no hi ha res més important que intentar evitar la part del sofriment humà que es evitable.

Maria Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades