Petites, grans paus

Avui som moltes persones les que continuem mantenint el somni de la pau. I això malgrat el que veiem cada dia, el que succeeix a Síria i en d’altres països propers i les seves conseqüències: pasteres, naufragis, tanques cada cop més altes que ens fan pensar en la fragilitat d’aquesta Europa nostra que no sap, no pot i no vol entomar una crisis humanitària d’aquestes dimensions. Però malgrat això continuem mantenint el somni de la pau: una pau possible i diferent de les que s’assoleixen després de les grans violències causades per l'obscur joc de grans interessos i de poders econòmics ocults. La que aviat es signarà a Colòmbia ha costat milers de morts; la que es signà després de la Primera Guerra Mundial, que va abocar a la Segona, va arribar després de deixar sobre els camps i ciutats, milions de morts. Quin gran invent la guerra! Nomes entén la pau com a final d’una necessària destrucció. D’una destrucció, però, de la que se’n sap molt: Hi ha estudis acurats, relats nombrosos que ens expliquen quines tècniques de guerra varen resoldre les grans batalles, quines estratègies, quins enginys...

Sabem poc, en canvi, de les paus petites, d’aquelles que arrelades en la vida de la ciutadania, ran de terra i de ciutat ens mostren camins recorreguts per víctimes d’agressions, assassinats, pèrdues afectives... Paus dolorosament conquerides per persones que d’acord amb la dinàmica acció-reacció haurien de continuar la violència i la dinàmica destructiva. I no ho fan. I són aquestes persones, aquests grups, aquestes situacions les que cal mirar. I estudiar per veure quins components de la naturalesa humana es posen en marxa, quins recursos personals i de grup fan servir i ens calen per veure si algun d’aquests són aplicables per aturar grans conflictes armats. Hi ha molts exemples a considerar.

"És possible retornar a relacions humanes no esquinçades per l’odi"

Recentment un home jove, pare d’un infant petit, va perdre la seva dona en la massacre del Bataclan a Paris. Antoine Leiris, en un llibre curt i molt acurat descriu els sentiments i reflexions dels primers dies després de l’atemptat. I ho fa sota el títol de No tindreu el meu odi. Expressa un dolor insuportable, desconcert, incomprensió. Però no odi. Altres exemples tenim de la possibilitat real de trencar una dinàmica que sembla inevitable, brutal: les Dones de negre palestines-israelianes, les de Bòsnia i Sèrbia, que trencant primitius sentiments de pertinença han estat capaces d’establir diàlegs per la pau. Hi ha, més a prop de casa, experiències en el País Basc en què assassins i víctimes han estat capaces de parlar. Han mostrat que és possible retornar a relacions humanes no esquinçades per l’odi. Que no existeix una fatalitat que porta a respondre violentament a la violència. És evident que estem davant d'una conquesta humana, resultat de molt treball personal i grupal, de molta cura, de la ferma voluntat de no estendre i reproduir el sofriment.

Tenim a prop exemples que assenyalen camins de recomposició de teixits personals, íntims i també socials. Són exemples a considerar, a mostrar.

I sobretot a estudiar i donar suport en la pràctica.

Mª Dolors Renau i Manen, psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades