Parlem, sí (reflexions sobre els últims dies)

Constato una peculiar progressió en la dinàmica dels assumptes col·lectius. En primer lloc, es polaritzen les postures polítiques, es fa difícil l’acord i no diguem ja el diàleg sobre qüestions fonamentals allà on s’hauria de produir: en seu parlamentària. Després es polaritzen les actituds socials i la gent surt molt al carrer a manifestar-se. Això s’acompanya de la dificultat de mantenir converses entre amics o familiars que semblen haver-se impregnat dels desacords polítics. Amb una excepció: quan el grup humà al que es pertany o amb el que es comparteix un tros de vida, està plena i totalment d’acord amb els mateixos plantejaments. Sense dubtes. I per tant hom se sent confortat i confortable. Però és en aquest moments quan comencen a aparèixer els dimonis: en forma de desqualificació del que no pertany al grup corresponent prèviament etiquetat, en forma de notícies tergiversades o parcials. Res de nou; de dimonis n’hi ha hagut sempre, però controlats, amb la boca tapada, sotmesos a determinades regles. I constato que quan més alta és la polarització, més lliures se senten els dimonis: deixen anar foc per la boca i caldegen tot l’aire. Paraules ben gruixudes: d’una banda referències a la guerra, de l’altra pressos polítics... Paraules que conviuen amb d’altres mes freqüents però tant gastades que ja han perdut tota la seva substància. Què vol dir ara democràcia? I com es fa servir abusivament la paraula poble? El nom de Catalunya? I d’Espanya? El desgast de les paraules és directament proporcional a la polarització, a l’agressivitat latent. Que corre sempre el risc de convertir-se en oberta.

I vet aquí, que dins aquest enrenou es van colant disbarats, clares mentides. A tall d’exemple: la més recent que he escoltat és la de que aquí s’educa, des de ben petits, per odiar Espanya. I es margina l’ensenyança del castellà: un desastre que prepara a nous separatistes. Cal dir que això és un gran mentida. Des de on es varen impulsar amb més força els moviments de renovació pedagògica que tant calia? En uns anys ben difícils l’escola va començar a canviar a molt millor. I l’ús del català ha servit per assolir un nivell d’integració social que mai s’hauria assolit d’una altra manera. Un nivell que fa que avui als carres, als metros, es parli sense cap dificultat en una o altra llengua. Perquè s’ha ensenyat el castellà. Odi a Espanya? Impossible si no es fomenta. Més de la meitat dels catalans té pares, avis o parents de diverses parts d’Espanya i els vincles es mantenen. Molt bojos hem d’estar tots plegats per –amb una o altra tendència– trencar una convivència i uns afectes que han estat i són un dels millors patrimonis d’aquesta terra. I una font constant de creativitat a tots els nivells.

Però, està dit: quan es polaritzen les situacions, quan es forcen decisions que no se sap si són majoritàriament acceptades, surten dimonis amagats. I persones de bona fe que no viuen la nostra realitat quotidiana, acaben creient-se tanta mentida. Quan els conflictes polítics surten del seu àmbit de debat i s’escampen pels carrers i, sobretot, quan toquen directament els sentiments més elementals de les persones, les torna en enemigues i destrossen un patrimoni de tots que es diu convivència en la pluralitat.

Tornem als dimonis dels extremismes al seu cau i no els deixem sortir per cap dels costats. Compte amb les paraules. Es urgent recompondre el diàleg polític al lloc que correspon. I tant o més ho és recosir el teixit social esquinçat, curar ferides i retrobar la forma de conviure amb orígens, pensaments, postures i arrels que tant ha enriquit el nostre país. I ha generat un benestar que ja comencem a enyorar.

Si us plau, parlem.

Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades