Parlar de guerres

Malauradament les guerres, és a dir, l’ús de la violència tecnificada, legalitzada, industrialitzada i beneïda pels governants, continuen formant part de la nostra vida, directa o indirectament. La guerra civil nostra va marcar el destí dels nostres avis, pares i el nostre. Les guerres actuals properes o llunyanes marcaran la dels nostres fills i nets... Aquest fracàs de la política i de la paraula, que és la guerra, manté, malgrat tots els sofriments que genera, un cert prestigi en la Història (amb majúscules).

En consonància amb una fortíssima cultura patriarcal exalta virtuts  humanes en la seva versió mes competitiva: l’heroisme (en versió bèl·lica i no compassiva o quotidiana), l’entrega a la Pàtria amb majúscules.. La Salvació mitjançant grans derrotes...S’estudia i valora com fets puntuals que resulten punts de volta del devanir dels països. S’analitza com un sistema d’estratègies, avanços, retrocessos i piruetes vàries. Tot plegat acaba construint un retaule admirable i gloriós al que tant la cinematografia com part de la Literatura han contribuït a magnificar.

Darrera però d‘aquest decorat tant ben construït s’hi amaga un immens sofriment humà, vides destrossades no solament en  la seva part visible, (en els cossos mutilats o desapareguts per sempre), sinó destrossats en allò que no es veu: en la part invisible, la psicològica, la íntima que resta amagada sota aquest diagnòstic, “estres posttraumàtic”, darrerament tant sovintejat...No sabem encara quantes generacions futures patiran les conseqüències de les guerres actuals, ni quins resultats tindran en les dinàmiques polítiques futures. No seran bones.

La Literatura s’ha ocupat, a la seva manera de les guerres. Alguns grans escriptors n’han parlat, des de la visió dels humans i humanes que l’han patit o hi ha actuat. Stendhal ho va fer en “Le rouge et le noir!, “Guerra i Pau” de Tolstoi també, Eric Maria Remarque... I d’altres han construït quadres precisos, sovint inspirats, d’alguns aspectes ben importants.

Però la autèntica novetat actual ens ve de la ma d’una dona que ha merescut el Premi Nobel de Literatura 2015: Svetlana Alexiévich en el seu llibre “La  guerra no tiene rostro de mujer”. Construït tot ell amb entrevistes a dones que varen lluitar directament a la segona guerra mundial contra els nazisme, que varen viure en primera persona la situació, les seves descripcions – de les que moltes varen ser censurades durant anys pels governs soviètics – (destruïen la imatge dels herois...) expliquen  la guerra des de les vivències més reals i quotidianes: des de les dones que tenen la regla enmig dels combats, fins a les amputacions, els vòmits, el fàstic i la por i la voluntat de  lluitar. La lectura d’aquest llibre ens posa davant dues evidències que van molt mes enllà del que coneixíem mitjançant la literatura clàssica: Una es que la guerra transforma les persones en desconegudes per elles mateixes. Hi ha un abans i un després en la pròpia percepció. (“Com vaig poder fer allò?...”) I segona que la violència desfermada anul·la parts importants de les personalitats, té el poder de destruir molt més que tancs, casernes o avions. Destrueix persones: tant a les que perden la vida com a les que la conserven.

El relat quotidià d’aquestes dones ens apropa als sers humans d’una forma directa. A les seves contradiccions. I sobretot al que implica aquest disbarat que es diu guerra. I ens mostra que la lluita per la pau és la tasca política més important. Perquè la guerra emmudeix la paraula, com diu Hanna Arendt. I la paraula és el que ens fa humans.

Llegiu aquest llibre. S’ha d’escoltar el que expliquen aquestes dones..

Mª Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

 

Notícies relacionades