No ens distraguem tant

Aquests últims mesos  som molts els  ciutadans que estem submergits en una mena de constant agitació (o millor, mini-agitació) política, degut a les situacions noves, inexplorades fins ara, ençà de les últimes i penúltimes eleccions. El que passa mes enllà dels Pirineus, malgrat el seu gran pes en la nostra vida econòmica i política, sembla transcórrer a milers de kilòmetres : tant ocupats estem en  comprendre, assimilar i pair aquesta mena de tsunami polític que ens ocupa. I mentrestant estan succeint fets molt greus, fets que van condicionant el present i el futur d’allò que anomenem Europa.

Repeteixo el que he anat penjant darrerament, gairebé de forma obsessiva, al mur del Facebook: NO HI HA RES MÉS IMPORTANT, EN AQUEST MOMENTS, QUE EL QUE ESTÀ SUCCEÏNT AMB ELS REFUGIATS. RES MÉS DRAMÀTIC. Tota la resta, el que tant ens ocupa, no té cap importància si es compara amb els desastres de la guerra actual, amb el sofriment de milers i milers d’humans i amb la resposta d’aquesta Europa incapaç de respondre dignament a la situació. Perquè si hi ha molt patiment  humà hi ha també els que exploten a fons la vulnerabilitat dels que en son víctimes, tinguin l’edat que tinguin.

Però sobretot hi ha el verí que s’està inoculant en la cultura europea cada cop que es prenen mesures més agressives per rebutjar la proximitat del drama. Un verí compost on l’ingredient de la por – generosament servida gracies als darrers atacs islamistes i degudament dosificada per la majoria dels governs europeus- es barreja amb l’aroma  del feixisme i del rebuig als “diferents” . Cal tenir por. Però no a la gent que arriba, o més ben dit, que fuig i busca refugi vital. Cal témer molt més la resposta de rebuig que estem donant. Perquè aquest verí es queda a casa, el respirarem durant anys, es possible que contamini les nostres vides i les relacions que mantenim entre nosaltres.  Es un verí que, en un estrany procés de “patogènesi”, va dividint, trossejant, la societat  que cada cop queda més restringida als que son iguals. Clavats. I així i tot, la por inoculada ens va anar fent cada cop més temorosos de “l’altre”. I més subjectes als poders dominants. Menys lliures justament perquè hem temut i rebutjat les diferències...

Que podem fer? es pregunta molta gent de bé, inquieta en front de tant sofriment i de tant mala resposta. El sentiment d’impotència sovint ens anorrea. Però en les democràcies, disposem d’instruments: tenim el do de la paraula, del pensament, del vot. I podem intentar que aquesta qüestió es torni una prioritat política. Que se’n faci un problema nostre, ja que nostres en seran les conseqüències. Podem intentar no distreure’ns del tot, no perdre el cap amb debats sobre candidats i aliances, del més greu que està succeint a les nostres portes, que ja ha entrat a casa els veïns i treu el cap per les nostres finestres.

Mª Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades