Missatges amagats

Mes enllà de les paraules i imatges que de tant quotidianes i previsibles se'ns tornen inaudibles i invisibles, darrera dels mots desgastats, s'hi amaguen missatges, maneres de veure el món, que ens agradi o no, van penetrant en la cultura ciutadana. Esdevenen tant familiars que resulta difícil desxifrar-ne la seva càrrega ideològica.

Un exemple entre els molts que es podrien emprar si sabéssim llegir entre-línies, té a veure amb la contínua catàstrofe que s'està vivint a Síria i que esclata, de tant en tant amb la difusió, d’ imatges de persones, adults i infants massacrats. Sabem -malgrat que sovint no sentim- que aquesta bogeria col·lectiva anomenada guerra produeix mals de tot mena i que en front de la violència (ella sola es muda, ens diu H. Arendt...) tant sols queda la paraula. Però vet aquí que molts dels comentaris sobre una tan greu catàstrofe humanitària valoren els fets gairebé exclusivament en termes de competició entre líders. Sovint es planteja el problema com si d’un partit de tennis es tractés, d’un derbi de futbol o, encara més, com un campionat de boxa. Competició: un guanya i l’altre perd. Un és més potent que l’altre. En el cas de Síria, com en el de molts altres conflictes, aquesta resulta ser una lectura perversa.

Perquè plantejat en termes competitius, on para el bé de les persones? Què és lo important en aquests moments per a la pau? En front de tant sofriment, és interessant saber qui guanya d’entre els líders mundials? I es perversa a més perquè prolonga, difon, la creença enverinada de que no hi ha altre camí que la competència violenta per resoldre els conflictes col·lectius. I això fa reflexionar sobre com n’està empeltada la vida, la cultura política, de criteris patriarcals. I com aquests es repeteixen en el relat públic que sovint se’n fa. Uns relats que, malauradament, contribueixen a la perpetuació d’idees simplistes que debiliten la nostra capacitat d’apropar-nos a qüestions complexes amb esperit crític i voluntat d’entendre. Potser ens cal aprendre a parar l’altra orella. I a mirar imatges i notícies des d’una certa distància.. Potser així deixarem espai i temps per a identificar aquest discurs de fons que ens repeteix una i altra vegada que no hi ha altra manera de resoldre els conflictes personals i col·lectius que l’actual. I una sola manera d’informar i relatar els fets: sempre en terme de competició...

Maria Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades