Una bona veïna

Diuen que en temps de la Revolució francesa algunes dones del poble assistien assegudes al primer rengle, per veure-ho bé, a la decapitació dels condemnats a la guillotina, bo i fent mitja, o potser, amb llana i ganxet. Les mans no paraven de bellugar i teixir de forma mecànica. Els ulls s’ alçaven de la mitja, potser es miraven les unes les altres, les boques amb poques dents parlaven, s’obrien per xisclar de tant en tant o per riure a cor batent? Quines imatges les omplien quan es fixaven en el pas de la llana pel seus dits, d’un tros de llana, posem, verda trenant-se amb una baga vermella? Vermella. S’embrutava de vermell el terra fangós? O es tenyia de negre ràpidament?

Fer ganxet ajuda a enllaçar bocins de temps dispersos, a estar i no estar present, a deixar anar el pensament o millor aquesta manera de pensar feta de imatges, de perfils desfets, per on una persona fàcilment es perd. La llana a les mans és com una corda que relliga de forma prou segura al present i que permet recórrer un cert camí, gairebé volar cap a un espai més obert per on circulen, al marge de la voluntat, imatges deslligades.

Una bona veïna me’n va ensenyar . Deia que a ella li va anar tant bé quan es va quedar vídua. Que sort en va tenir dels colors. Colors vinga colors que ella triava. Sempre vius. Que els barrejava amb cura. Feia i desfeia fins que quedava contenta. Masegava les troques de llana un i altre cop mentre li escalfaven les mans. Beixos amb verds. Marrons i beixos. Vermells. Tots sols, els vermells, de diferents tonalitats. Perquè, segons ella, mai ha estat un color de bon combinar. És un color contundent, definitiu i solitari. D’altres resulten mes amables, deia ella. Vet aquí el groc, no el pàl·lid de la palla, sinó el lluminós de la llimona. Inclús el color gris fa de bon combinar, deia, amb blaus forts o marins. Tot plegat, però, un pèl trist. Però verds i grocs... què? I salmons? El rosa és difícil, és un color jove, molt tendre. Que aquest potser sí que lliga amb el gris, ja veus....

Ella va fer vànoves de llana fina, de la mes fina, difícil de manipular ja que vol un ganxet de punta molt afilada. En va fer una per cada filla, una per cada una de les quatre. De matrimoni. Dos metres per tres. Feia petits rosetons de colors diferents i després els anava combinant. Me'n va ensenyar un. Deia que no era el més bonic. Però estava teixit amb rosetons de dos o tres colors, tal com la filla volia. Atrevida ella.

La meva veïna també em volia ensenyar a cuinar. Deia: “És molt fàcil, mira: poses una mica de farina, un ou, una mica de llimona, ho passes pel minipimer, després una mica de llet, un polsim de sucre i tres trossos de poma i tornes a triturar-ho. I en un motllo, mitja hora i ja esta. Veus?”

Però quan veia la manera com ella agafava els pots, la familiaritat amb els cossis, la lleugeresa amb què abocava la pasta espessa en el motllo… Quan veia els seus gestos sabia que no era tan fàcil com deia. Ella cuinava cada dia per a alguna de les filles, perquè cada dia una o altra venien a dinar. Cada cop que la trobava en el replà, o quan passava a dir-li hola, m’explicava el que havia fet per dinar. I com ho havia fet. I com de fàcil era. De tant en tant em venia amb un tros de pastís de poma: es fa en un moment, em deia aturada, el plat tapat amb paper de plata davant la meva porta. I quan algun vespre passava jo a sopar a casa seva, i seiem a veure la tele, parlava i jo escoltava la seva veu: tan aviat parlant dels olors a la cuina, com dels néts i del seu marit mort feia no gaires anys. La seva casa era plena de fotografies de les filles, de casaments, d’ella vestida de senyora amb vestit jaqueta, collarets de perles, pentinat de perruqueria i talons.

La meva veïna no va poder pagar l’augment en el lloguer del pis en l'època de la bombolla immobiliària. Va marxar del centre. Molt sovint parlem. Però segueixo trobant-la a faltar. Em va ensenyar més coses de les que ella es pensa. És una dona sàvia i bona.

Maria Dolors Renau, psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades