La madrastra ( una rondalla per a grans i petits...)

Quan va néixer i li van posar Europa, era molt maca, de galtes rodones i somriure obert. En créixer i començar a viure com una jove, es va vestir amb uns quants vestits guardats de feia temps que duien etiquetes clares: igualtat, llibertat, fraternitat. Diuen que elles van salvar el mon dels grans desastres, de les catastròfiques experiències anteriors. Esperançada, confiada en la vida, disposada a ajudar els més indefensos va treballar de valent. Tothom desitjava seure a la seva taula, compartir el menjar, les discussions. I si eren veïns anar d’una casa a l’altra sense papers. I acollir els que venien de terres estranyes. Va ser estimulant, va fer créixer els seus fills. Els veïns la respectaven: fou com una mare.

Però la mirem ara i no la reconeixem. Té tendència a tancar les portes de la casa inclús amb els veïns. I pels altres, tanca amb barrots, filferros i reixes. Va encerclant als que són a dins i a molts d’ells els té a pa i aigua i els maltracta mentre els hi explica, una i altra vegada, a la Universitat, a la tele i a internet, que “la vida es així”...I que si tenen poca feina o pocs diners, la culpa és seva. Que som massa o massa vells o massa joves o poc preparats o massa alegres o no ens sacrifiquen prou....I que si no n’hi ha per tothom és culpa seva. Que tenen les mans foradades, que cada un té el que es mereix... I que no han passat prou “per l’aro”.

Però es veu, ho diuen alguns diaris - hi ha noticies que es filtren-, que el que passa de veritat és que la Madrastra està ben seduïda, esporuguida, interessada tant sols en quedar bé i tenir contents uns quants avariciosos que la tenen dominada. Perquè tenen bosses i més bosses de diners amagats sota els matalassos o guardats en caixes secretes dels bancs o en uns paradisos i illes allunyats. I que, pobrets, no en tenen mai prou i en volen molts més... I, és clar, davant d’aquest poder que té la seva seu molt a prop de les multinacionals i els bancs ja no s’hi valen raons ni paraules. Ni cap política.

I la madrastra perd l’enteniment i la capacitat d’empatia. I sobretot oblida la seva historia i el que volia quan era petita i com volia ser de gran, humanitària i oberta. S’ha convertit en una madrastra que obliga a escombrar i netejar el terra als més petits i dèbils que s’escarrassen per un sou escàs, i que són la majoria. I mima, compra perfum i joies als rics de la casa, i els atipa malgrat son insaciables.. I ells la van seduint amb regals i diners estranys que vénen del tràfic de persones i armes. I dones, infants i negocis que ella accepta mirant cap a un altre costat o remenant papers plens de lleis amb molta lletra petita. I segueix  predicant als que sempre paguen dient que els temps estan mot durs, que no queda altre remei..

A la porta de casa truquen els fugitius de les guerres veïnes, dels països als que els més grassos i rics han venut armes –mig d’amagatotis, ai no ho havíem vist!! – ... I cauen bombes fabricades, on?... I els del exili arriben a les costes en barques estripades que els hi han venut per una milionada uns traficants que guanyen molts calés ... I aleshores, com que cada caseta ha posat la seva barrera  la gran madrastra els diu: no podeu entrar. Tant li fa les lleis i el que vàrem dir en un moment de bondat. Ara tot és diferent. Ara mana qui mana. Què és i qui paga.

És estrany. Quan la mirem, aquesta Europa que va néixer entre esperances, que era maca, plena de vida i projectes, no la reconeixem. S’ha convertit en una madrastra menjada per arrugues enquistades. Té la pell freda i els ulls glaçats. I no hi sent més que d’una orella com si a l’altra, a la que dóna a la gent, se li hagués fet un tap. I mentre amb una mà retalla els diners que eduquen i curen i amb l’altra els esmerça en armes, bancs i filferros i pilotes de gas..

Tant sols hi  ha voluntaris a les platges ...

La casa que era de tots, és ara de tres o quatre. I la gent bona que veu el que passa sovint plora. I es desanima. I se sent impotent. I es diu: jo, què puc fer ara? Què es pot fer?

Però és molt bo preguntar-s’ho. Això es el primer.

Són mals temps. No pitjors que d’altres passats. Almenys ara hi ha l’escàndol. I la bona gent es diu: alguna cosa hem de fer. Comencem un cop més pel nostre barri, pel veïnat, pels germans. Cridem. Fem poemes o teatre. Música. Coem pa. Rebem els que fugen .

Lluitem sempre per  la paraula

Mª Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

Notícies relacionades