Sàhara: 40 anys

Tres mesos després de la mort del dictador, el Front Polisari proclamava la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Aquesta era la resposta dels sahrauís a l’ocupació de les tropes marroquines i, amb menys importància, de les mauritanes, de la colònia espanyola del Sàhara Occidental, deixada de banda per la “potència administradora”, títol que encara avui conserva. Només Algèria va donar suport aleshores a les justes pretensions de la ciutadania d’aquells territoris durant tants anys explotats per la metròpoli.

Però no va poder ser. L’Estat espanyol va abandonar la seva darrera colònia als peus de la marxa verda, organitzada per Hassan II, que va portar a milers de marroquins a desplaçar-se, a canvi de promeses econòmiques, a un nou territori i al mateix temps a ocupar militarment i aniquilar la nació sahrauí. La guerra es va allargar 15 anys fins que es va signar l’aturada a canvi d’un referèndum d’autodeterminació que, de moment, ni s’ha fet ni sembla que hi hagi opcions que es faci, tot i la llista de resolucions de les Nacions Unides.

Amb tot en contra, el poble sahrauí fa els mateixos 40 anys que va construir una nació paral·lela al mig del desert algerià en unes condicions infrahumanes que fan gairebé impossible una vida sostenible. Una nació que, malgrat tot, ha aconseguit desenvolupar el seu projecte polític amb una dignitat encomiable. S’ha de visitar els campaments del Tindouf algerià per entendre la duresa de la vida quotidiana dels refugiats sahrauís. I quan ho vius, com ho vaig experimentar jo mateix, gràcies a l’ONG santcugatenca SCAPS, és quan t’empeltes de la seva honorable reivindicació.

Perquè 40 anys després, no només hi ha 150 mil persones malvivint enmig del desert, encara que més de 50 països hagin reconegut la RASD com a país, sinó que els territoris ocupats de l’antiga colònia espanyola està passant per un dels pitjors moments de repressió política. En un moment en que l’estat espanyol ocupa un lloc en el consell de seguretat de les Nacions Unides és el moment de fer complir les resolucions d’aquest organisme internacional. Moltes vegades he tingut que aguantar allò de que hi ha qui defensa el dret a l’autodeterminació a llocs llunyans i no a casa nostra. Però resulta que acabem sense gaudir-ne ni aquí ni allà i, a més, cal dir-ho, els més sobiranistes, defensen els drets dels sahrauís a ser un poble independent però, quan visiten el Marroc en delegació comercial, parlen de tot menys del conflicte sahrauí.

 

40 anys després de deixar-los “penjats” cal que siguem solidaris amb el Sàhara. Quan vaig visitar els campaments i vaig preguntar pel futur dels seus joves la resposta dels qui van viure l’exili va ser que aquests no tindran la seva paciència. Cada cop s’acosten més a prop del mur construït entre els territoris ocupats i el desert algerià. Lluitaran pel seu futur com ho han fet els seus pares durant aquests 40 anys però no ho faran marxant a l’estranger sinó intentant tornar a veure el seu mar, l’Atlàntic. I ho faran encara que sigui la darrera cosa que facin. O sigui que abans que torni a haver un conflicte obert, en el que el Marroc pugui provar les armes que li venem els països europeus i Estats Units, fem alguna cosa!. No es tracta de fer el boicot al Marroc, potser no cal. Els marroquins no tenen la culpa de la teocràcia que els ha tocat viure. Però ja va sent hora que el tema sahrauí sigui prioritari en l’agenda dels nostres governants. Perquè fa 40 anys que dura aquest drama silenciat.

Notícies relacionades