Resignació

Ahir vaig ser a la manifestació convocada pel comitè d’empresa de Delphi per sensibilitzar Sant Cugat sobre la situació que està travessant la planta de la nostra ciutat. Hi vaig anar perquè havia de cobrir la notícia des del nostre mitjà, com veureu en la capçalera d’avui. Però sempre que hi ha hagut mobilitzacions d’aquesta empresa o d’altres similars he intentat ser-hi. Crec que quan un grup de treballadors de la nostra comunitat, així entenc una ciutat o poble, es manifesta per defensar els seus llocs de treball cal fer-los costat.

Ahir vaig tenir un sentiment contradictori. És veritat que hi havia força gent a la manifestació (amb prou feines arribaven al miler), el color de les samarretes de la gent convertia aquesta en una marea groga que avançava per la carretera de Cerdanyola cap al centre de la ciutat. Però en una fàbrica on hi treballen, entre gent de la pròpia empresa i subcontractes, unes 750 persones, a la convocatòria hi hauria d’haver hagut almenys el doble, comptant aquests i algú de la família. Es juguen la seva feina! I què hi ha més important que el teu lloc de treball? La vida? La família? I després? La feina. No? Doncs no hi eren tots. Ho sento però em decep.

I no acaba aquí la cosa. Delphi ha tingut fins a 1500 treballadors fins fa pocs anys. Ahir hi havia alguns ex-treballadors. En dono fe. Però en faltaven molts. Molts d’ells han sortit de l’empresa amb jubilacions anticipades, indemnitzacions importants, gràcies sobretot a la mobilització sindical. I ahir haurien d’haver fet costat en un nou conflicte laboral que va a per la darrera part de la plantilla de la fàbrica. Sembla però que per a molts un cop solucionat el seu problema a la resta que els bombin.

I a Sant Cugat? Doncs si els que es juguen la feina i els que han lluitat per ella en altres temps es resignen, la gent de la ciutat, en bona part, s’ho mira des del balcó quan no ho fa com qui no entén el que està passant o, fins i tot, prem la botzina del cotxe perquè l’estan fent perdre el temps aturant-lo un dissabte al migdia...

Deixarem que ens marxi una fàbrica més, que desmantellin una indústria i se’n vagin al carrer 500 treballadors i que Delphi se’n porti la producció a un país sense gairebé drets laborals i no farem gairebé res més que lamentar-nos-en. Resignació. Ho han aconseguit. De tant repetir-ho al final ens ho han inoculat en vena: no es pot fer més. Si volen marxar, què hi farem?.

Doncs mobilitzar-nos, no deixar que toquin res del que hi ha a la planta, que els treballadors de Delphi puguin mantenir els seus llocs de treball i que aquests siguin dignes com fins ara. Sabeu que els que volen venir els baixaran el sou als que es quedin més d’un 40%?. Ho hem de tolerar això? No pot ser que en una ciutat com la nostra es convoqui una manifestació per defensar una fàbrica amb la història de Delphi (Lucas – Condiesel) i que ens ho mirem. No pot ser que es faci una manifestació i que no l’encapçali un representant del govern de la ciutat. Aquesta no serà la darrera mobilització. A la propera cal posar-se les piles. El proper pots ser tu, tu i potser tu.

Notícies relacionades