Passar-se la pilota

Fa 42 dies que es van celebrar les eleccions legislatives a l’estat i encara avui no sabem qui hi governarà. Sembla ben bé que aquelles formacions polítiques que van aconseguir més representació al Congrés juguin a passar-se la pilota i cap de les dues vulguin assumir el mandat de la ciutadania.

Però realment és això el que passa o és que són incapaces de teixir una xarxa que els permeti accedir al poder?. Anem per parts. El Partit Popular, després de quatre anys de majoria absoluta ha deixat un paisatge de terra cremada. I no tant sols pel que fa a les conseqüències de les seves polítiques sinó també a la relació amb la resta de partits, amb els que ha trencat qualsevol possibilitat de ponts d’acord. La seva gestió de la majoria absoluta, governant a cop de decret, sense gaire diàleg amb l’oposició, no facilita que ara la resta de partits se li posin al telèfon. Òbviament el continu martelleig de casos de corrupció que segueixen sortint en el seu si, actua com a repel·lent per qualsevol que s’hi pugui acostar.

Però si pel partit més votat la situació és aquesta, pel segon no és massa millor. Al PSOE li tremolen les cames i sap que si no es conforma govern ara, el futur serà pitjor per a ells. A l’Estat, a nivell general, no hi ha cultura de govern en coalició, com sí hi ha a Catalunya o a d’altres indrets. I per tant, encara estan digerint els resultats del 20D, encara s’ho estan “rumiant”. Però algú que pretén, com van proposar en la seva campanya, portar el canvi – com van fer fa 30 anys – hauria d’entendre que l’espai de progrés és divers i que s’ha de construir comptant amb altres forces polítiques. La inactivitat de Pedro Sánchez durant més d’un mes no sembla anar en la línia de construir aquesta majoria alternativa a les polítiques que fa un mes criticava.

I la resta? La resta al·lucinen. Perquè estan acostumats a altres formes de fer. PODEM i les seves confluències, Ciutadans i el que queda de IU – que tot i així representa encara 1 milió de votants – tenen com a mínim aquesta visió més diversa de la política i la societat. I el que és més important: ho han vist practicar. En aquests dies que han passat des del 20D són els únics que han fet passes perquè els dos “grans” es moguessin. Els primers, en el marc de la trobada amb el monarca, projectant a l’opinió pública la possibilitat d’una majoria de govern i marcant objectius i proporcions segons la força de cadascun. Els segons, responent al seu posicionament ideològic, sent proactius amb PP i PSOE per fer de mediadors, posant això sí condicions de regeneració.

Pel PSOE però “la cosa” està entre govern de “transformació” o “reformista” i per aquest motiu també durant aquests dies hi ha altres poders que s’han mobilitzat. Des dels poders fàctics – financers, mediàtics, etc. – fins els “gerros xinesos” que tenen agafat pels testicles a Sánchez perquè no pacti “amb l’extrema esquerra – ai! – ni amb els que volen trencar Espanya”. I parlant d’aquests darrers, els que se suposa que van anar a Espanya a defensar el mandat del Parlament, em pregunto a què esperen per mullar-se més enllà de dir, com va fer ERC aquesta setmana, que “un govern d’esquerres ha d’estar d’acord amb l’autodeterminació” o, en el cas de’n Francesc Homs, que va començar per dir, després d’haver aprovat tantes lleis econòmiques i socials al PP, que no votaran ni a Rajoy ni a Sánchez. Si una sortida possible de la qüestió catalana és un referèndum pactat, com l’escocès, no haurien de fer front comú i dir clarament que només donaran suport a un pacte que posi data a aquest objectiu?.

El tema doncs no és que es passin la pilota. La qüestió és que els dos grans partits encara estan digerint la pèrdua dels milions de vots i que el bipartidisme per fi s’ha esberlat – al Senat però el PP segueix tenint majoria absoluta –. A més, el PSOE més que el PP sap que PODEMOS li trepitja els talons, està a 300.ooo vots i no té més escons gràcies a una llei electoral que de ser proporcional faria que en aquests moments hi hagués una majoria parlamentària clarament d’esquerres, com ho és la majoria de vots. I un govern de progrés, un tripartit espanyol, en el que hi hagués el PSOE, PODEMOS i IU, podria ser una abraçada de l’ós però a la inversa del que habitualment és en la majoria de governs de coalició, on acaba afeblint-se el més petit. I el PP acabarà esperant a que es tirin els trastos pel cap i amb el suport dels poders fàctics i de les forces d’ordre, anirà cap a un govern que “doni estabilitat al país”. El millor de tot serà en tot cas que no tindrà la majoria absoluta i aquest fet ja és molt important per la democràcia parlamentària. 

Notícies relacionades