Nous polítics i velles formes de fer

Quina mandra. Ahir estava a casa treballant quan vaig veure a twitter que la gent de Catalunya sí que es pot feien l’acte de campanya a la Plaça del Coll. Vaig preguntar als meus companys si tenien ‘controlada’ aquesta cita i es veu que no havien rebut res. Així que com jo era el que estava més a prop allà que m’hi vaig anar. Sembla ser que hi va haver un problema de convocatòria.

Quan vaig veure el “cartell” que proposaven em va semblar que podia ser interessant, dos futurs diputats a Sant Cugat!. Van forts aquesta gent. A més, se la jugaven a un barri que en principi no és una plaça fàcil per fer un acte polític. Cal esperar que una candidatura que pretén arribar a les classes populars i que la seva prioritat no és el dilema independència si o no sinó el rescat social tingui èxit en un indret que en principi, i així ho van ratificar en les seves intervencions, és dels més colpejats per la crisi que estem patint. Així doncs, què deu passar perquè només hi hagués una trentena de persones i que aquestes fossin de la parròquia militant?.

És cert que el dia escollit era un dia fatídic. L’endemà de la Diada i dissabte de pont llarg. Però realment havien posat tota la carn a la graella per arribar a la gent i treure suc de l’estada a la ciutat de dues persones que d’aquí a dues setmanes seuran al Parlament?. No m’ho sembla. Més aviat sembla que es va fer per cobrir l’expedient. És així com es pensa aconseguir el ‘dret a decidir-ho tot’? és així com es vol aconseguir que, com va dir el Joan Giner, la vella esquerra ‘deixi enrere els seus errors i s’acosti a les classes populars’?, fent mítings enmig d’una plaça buida? Clamant enmig del desert?.

No hagués estat millor potser agafar el trastos i ‘ja que no venen a mi anar a cercar-los a ells’?, com deia aquell. Si realment es vol canviar les coses no crec que es pugui seguir fent política a la manera de sempre. La gent està farta de mítings. El pas endavant està fet. Les candidatures, qui més qui menys, han canviat cares, han cedit espais, noms i llocs, cosa gens fàcil. Però tot i així segueixen fent les coses com sempre. Amb el mateix llenguatge que sempre. Adreçant-se als mitjans com sempre. Comunicant a la societat com sempre.

Fins i tot les entitats, així ha estat en el cas del procés nacional, després de mobilitzar una part important del poble català, han cedit a les pitjors formes de fer política i com sinó passés res han seguit dient que no passava res quan han signat ‘un pacte de sang polític’ amb dos partits per aconseguir una majoria al Parlament. Un pacte legítim però que embruta la seva trajectòria política apartidista. I encara segueixen dient que ‘demanaran als partits l’endemà de les eleccions que obeeixin el que el poble els ha demanat’. Però si ja no són jutge! Només són part ara.

Ahir deia el candidat de Podem, Joan Giner, que hi ha moments de la història que són curts però que escriuen moltes planes. Aquest pot ser un d’ells. Encara estem a temps perquè les persones que hi ha al capdavant de la majoria de candidatures aporten un aire fresc que feia molta falta. Però que aquest aire no es malmeti fent el mateix de sempre perquè sinó no haurà valgut la pena arribar fins aquí.

Notícies relacionades