De mediocres és el món ple

L'autor, Ernesto Mallo, acompanyat a la seva dreta per la comissària Cristina Manresa. Fotografia: Xavier Boix

O almenys aquesta és una de les conclusions a la que vaig arribar ahir escoltant atentament un autor que no coneixia i que, a partir d’ahir tinc moltes ganes de descobrir. No us recomanaré els seus llibres perquè si no els llegeixo no m’atreveixo a fer-ho, encara que escoltant les seves reflexions m’estranyarà molt que la qualitat de la seva escriptura no sigui d’acord amb el seu nivell intel·lectual.

Però anem a pams perquè no deveu estar entenent res. Una gent gens mediocre com són la Dolors Renau i la Rosa Masip, veïnes nostres, s’han imposat uns deures que crec molt interessants pel bé comú. De fet, penso que en part pot ser la recepta a molts dels mals de la nostra societat. El títol de la iniciativa: “gent creativa” és tot un avís a navegants perquè els dos primers convidats, que hem atès des del nostre mitjà, són més que escriptors de novel·la, intel·lectuals en el sentit ampli de la paraula, que creen, que reflexionen, que pensen, que volen, en definitiva, fer feliços als que els envolten.

Ahir el convidat era l’Ernesto Mallo, autor de novel·la negra argentí, resident en Badalona, que entre d’altres molts èxits organitza el BAN (Buenos Aires Negro) o que amb “Crimen en el barrio del once”, que a Argentina titulava “La aguja en el pajar”, va ser finalista del premi Clarín. El protagonista de les seves novel·les és el comissari Lascano, de la policia federal, un policia bo en una Argentina en plena dictadura, un home digne, democràtic, no corrupte en un sistema que li va a la contra.

Segons la mestra de cerimònies, la Maria Dolors Renau, columnista del nostre mitjà, en la novel·la que es presentava ahir, La conspiración de los mediocres (ed. Siruela/Policíaca) “Mallo escriu molt bé i recull de forma fantàstica el context social i polític en forma de narrativa, cosa gens fàcil quan el vincle és entre la política i la policia en una situació de manca de democràcia”. L’aportació de l’activitat de la “gent creativa” és que a banda de l’autor hi sumen alguna sorpresa. Si el primer dia hi va haver música i refrescos a les portes de la Llibreria Alexandria, ahir es va repetir l’espai però es va canviar la música per la introductora de l’autor, tot un luxe tractant-se del tema que era. La comissària Cristina Manresa, la única dona d’aquesta nivell de responsabilitat del cos de Mossos d’Esquadra, va ser l’escollida. I no va frustrar l’expectació. La primera sorpresa va ser que són parella!...rotllo Castle.

I no va parlar del seu llibre. Va parlar de tot! Menys del seu llibre. Però no calia. Ell va ser responsable d’una part de la policia argentina quan al seu país va governar l’esquerra amb Cámpora i en aquell moment va conèixer el seu funcionament i d’aquí que després hagi pogut escriure sobre la qüestió a fons. Però al marge d’això té un gran pòsit de reflexió polític i intel·lectual darrera. Quan ens parla dels mediocres, ens parla d’aquells que dediquen el seu temps a conspirar, perquè no tenen res més a fer... analitzà la situació actual de la política, representada per lideratges cada cop més pobres, quan més pobres són les classes populars. Segons Mallo “no hi ha polítics que governin per a la història sinó per a la conjuntura”. Segons ell, “en el món que tenim no és possible la revolució, com a molt la reforma” i va qualificar de “gatopardisme” les operacions de canvi de lideratge a Estats Units amb Obama i al Vaticà amb el Papa Francesc. La manca de mobilització ciutadana està condicionada, segons Mallo per “dues lluites que s’han de guanyar: la por i la frustració”. I la única esperança que tenim com a societat per reeixir és “la resistència civil perquè les revolucions sempre han estat traïdes”.

Un altre dels qualificatius que va usar en la seva intervenció va ser el terme “estúpid”, molt lligat a la mediocritat. Estúpid no com a personatge mancat d’intel·ligència sinó que utilitza aquesta no per fer feliços als seus sinó incapaç de ser feliç amb la felicitat dels demés.

Pel que fa a la seva obra, la concep com una escultura a la que primer agrega tot el contingut que li ve al cap sobre la idea de l’argument – Mallo ha estat també guionista de cinema i teatre, cosa que l’ajuda molt a entendre l’acció i les sensacions– i posteriorment la “peça” és esculpida com una pedra, traient allò que no és totalment imprescindible. Perquè per a ell, “és el lector el que ha d’acabar les novel·les”.

L’acte de presentació del llibre va acabar amb un sopar literari al Somewhere on es va poder parlar de forma menys encarcarada d’Argentina, de la situació política actual, de la situació de la dona, més tenint en compte la presència de la comissària Manresa, i es va aprofundir en qüestions apuntades en la xerrada inicial. Una vetllada entranyable que si se segueix repetint, la qual cosa esperem que sigui així, us animo a no perdre-us. 

Notícies relacionades