Corrupció? i ara!

En les darreres setmanes s’han succeït diferents acusacions, notícies i actuacions que tenen a veure amb casos de corrupció política. Bé, més aviat tenen a veure amb casos de corrupció partidista i institucional. I començo per aquí, per aquest aclariment que faig en aquest paràgraf. Perquè en els darrers anys s’ha escoltat molt entre la gent aquesta frase tan cèlebre ja de ‘tots el polítics són igual’, quan es parla de la corrupció.

I és clar, quan un revisa els casos que s’han fet públics de corrupció a les institucions pot confirmar que, objectivament, no tots els partits ‘són iguals’. Però després sol venir la ‘coletilla’ coneguda que diu allò que ‘si la resta de partits haguessin tocat poder ja veuríem què passaria’. Jo vull fer una esmena a la totalitat. Perquè en els anys de democràcia fora dels partits que són estructuralment corruptes, i després ho desenvoluparé, forces com IU, ICV i ERC, i altres d’altres contrades, han tingut espais de poder i gestió de recursos suficients com per poder caure en la temptació de la corrupció. I això no vol dir que no hi hagi algú en aquests partits que pugui haver actuat de forma indigne sinó que en tot cas no hi ha una organització centralitzada de la corruptela.

Anem ara a la resta de partits. Parlem dels dos grans partits del règim de la transició a nivell de l’estat i el gran partit a Catalunya i, també perquè no dir-ho a Sant Cugat. Estic parlant, per si algú no ho havia encertat del PP, PSC – PSOE i Covergència i Unió. A manca d’arribar en molts casos a sentències fermes i, fins i tot, a imputacions, és evident que la línia entre l’actuació a les institucions entre aquests partits i el seu funcionament com a partits, el seu finançament, és molt fina. Per això parlo de corrupció estructural. Fins i tot, si no hi hagués delicte, la seva pròpia ideologia faria bo el fet que les mateixes empreses que surten beneficiades de les seves polítiques siguin qui financen les seves campanyes cosa que si no és il·legal almenys és poc ètica. Arribant fins i tot al cas que els bancs i caixes que els donen préstecs, i que també han sortit beneficiats de les seves polítiques, els han arribat a condonar deutes, cosa que no fan amb altres partits, com no ho fan amb la majoria de mortals. Veurem que passa ara, per exemple, amb un partit com Unió, que és el partit amb major deute de tot l’Estat i que s’ha quedat sense representació al Parlament i al govern. Un partit, Unió, que és qui té més casos de corrupció sentenciats, com el cas Treball o Casinos i que, per exemple, o no els va haver de pagar amb presó perquè el cas havia prescrit o perquè el govern del PP els va indultar.

Quan baixem a Sant Cugat tothom es posa les mans al cap quan surt el nom de la ciutat als mitjans i pateix per aquest fet. Les declaracions dels nostres governants, sempre òbviament a l’ofensiva, acaben sempre defensant la bona feina del tècnics municipals. Però no va d’això la cosa. Sant Cugat ha estat la ciutat que més ha crescut en els darrers 30 anys a l’Àrea Metropolitana i, per tant, ha estat una ‘ciutat d’oportunitats’ per tothom. En els casos que han sortit aquestes darreres setmanes, per molt que Sant Cugat hagi guanyat premis de Transparency International, els mateixos anys que els guanyava el Sabadell corrupte de Manel Bustos o la Badalona de García Albiol, és evident que s’han fet com a mínim malament les coses i així ho hem explicat en aquest mitjà (i només en aquest mitjà i ens ha costat molt aconseguir-ho per cert!).

En el cas dels pisos de PROMUSA de la Plaça Rabassaires l’adjudicació va ser feta per una mesa de contractació formada per una sola persona que era el gerent de l’empresa municipal, cosa que no seria un bon antídot ni contra la corrupció, ni contra la subjectivitat ni l’arbitrarietat. Pel que fa a les obres de la piscina de Mira-sol en la que, per cert, vaig prendre part en la mesa de contractació com a representant de l’oposició, el problema no és l’adjudicació sinó la manca de respecte als recursos públics per part del govern municipal i sona molt malament que es torni una fiança a un empresa que està en fallida i que aquesta mateixa empresa faci una donació a la fundació del partit que governa la ciutat, per molt legal que sigui i per molt alineats amb els objectius de CiU que estiguessin. Recordem que va guanyar-li el concurs a altres empreses que potser haguessin acabat l’equipament.

 

Ara resulta que li donaran tots els documents a l’oposició i portaran els expedients a l’Oficina Antifrau. En sortirà quelcom de tot això? Res. Perquè com en tots els casos de corrupció, si n’hi ha, només es descobreix quelcom si algú ho explica perquè òbviament res queda escrit en els expedients. Això sí, els fets són el que són i les pràctiques ni són transparents, ni ètiques, ni participatives.

Notícies relacionades