Cirurgia urbanística

Molts de vosaltres sabreu que a Sant Cugat, a diferència de municipis propers com Rubí o Terrassa, no som amos del destí urbanístic de la ciutat. Aquest està sotmès als designis del vell Pla General Metropolità (PGM) que es va aprovar en època predemocràtica  i ha condicionat de forma important la Gran Barcelona de la que malauradament encara formem part.

Però hi havia marge d’actuació, una concepció global de l’urbanisme hagués estat una bona aportació dels successius governs municipals. Aquesta però no ha existit. Només hi ha un exemple de decisió política que va més enllà del que jo anomeno cirurgia urbanística i que demostra que quan aixeques la mirada i vas més enllà pots fer les coses bé: el planejament del que anomenem “nous barris”, Can Matas i Volpelleres. Però ves per on que la crisi immobiliària va aigualir el que podia ser un bon pacte polític en el que hi van intervenir més d’un grup polític del consistori.

Avui ens trobem amb un seguit de casos urbanístics no solucionats que li costen milers d’euros a la butxaca dels contribuents i que es podien haver estalviat. Ni amb el concurs d’ERC (per dues vegades!) ni amb el del PP, el govern municipal va voler actuar de forma seriosa en el tancament urbanístic de Sant Cugat. Enlloc de fer una operació “a cor obert” va preferir anar fent petites intervencions que no resolien la malaltia urbanística de la ciutat.

La gran llosa, injusta, de l’assumpció d’unes zones verdes privades que sobraven d’una Barcelona devoradora i que es van situar al pati del darrere, no es va solucionar com ho han fet altres localitats del voltant com per exemple Cerdanyola. El llegat de Jan Carbó primer i Conesa després ha estat un nyap urbanístic que ara està revivint en forma de contenciosos i noves actuacions urbanístiques en forma de text refós que no fan més que mantenir en un llimb insegur a tothom que pateix d’aquest planejament. Quan es podia resoldre totes les situacions de cases fora d’ordenament, de drets exigits pels propietaris de les zones verdes, de preservació d’espais amb molt valor ambiental, es va apostar per l’urbanisme de curta volada.

Si enlloc de fer “solucions a mida” en la que no s’ha respost a l’interès general s’hagués preparat un canvi general de les condicions urbanístiques d’unes zones molt importants de la ciutat, difícilment qui té la darrera paraula a l’hora d’aprovar els nous planejaments, que és la Generalitat, ho hagués tirat enrere. Perquè es tractava de donar-li una resposta seriosa, justa, moderna a un urbanisme antic i retorçat que vàrem heretar dels darrers governs franquistes.

Però s’havia de construir una ciutat sociològicament excloent i aquest fet anava per davant de qualsevol altra premissa. I avui tenim barris sense serveis, barris que, encara avui, no semblen per les seves condicions d’un Sant Cugat del segle XXI. I ens trobem amb que tots aquells espais que es volien preservar estan en la corda fluixa, excepte aquells pels quals vam pagar, com Can Busquets. I no tenim equipaments per fer polítiques de cohesió social ni patrimoni públic en forma d’edificis i, sobretot, de sòl. Aquesta és l’herència que ens ha deixat gairebé 30 anys de governs convergents en els que la gestió urbanística ha estat absent. Aquest és el llegat d’uns governants que han prioritzat els resultats electorals a una ciutat acabada urbanísticament i que dóna resposta als desitjos d’una societat del nostre temps. 

Notícies relacionades