Totes som 27 i més

Des de ahir una sancugatenca està en crida i cerca per part dels Mossos d’Esquadra. Per qui no sàpiga què és, és l’equivalent actual al Se Busca de les pelis de l’oest.

27 i més és un grup de persones imputades de diversos delictes fruit de l’ocupació del rectorat de la UAB. Reivindicaven quelcom que és un dret humà, l’accés a l’educació amb independència de la capacitat adquisitiva de cadascú. Cada generació de lluita estudiantil ha reivindicat el mateix amb una o altra forma, i cada una ha tingut casos repressius similars, per exemple, amb la lluita contra el Pla Bolonya ens dèiem 58 i més en lloc de 27 i més, i aleshores governaven les esquerres.

Des de la penetració sense límits del neoliberalisme a la societats europees després de la caiguda del mur de Berlín a la universitat sempre hi ha hagut la tensió entre la reducció del coneixement i la qualificació dels estudis i l’augment del preu per cada vegada menys saber. Davant d’això la lluita estudiantil ha estat i és el principal dic de contenció, i la UAB n’és un molt bon exemple.

Per contra, la correlació de forces cada vegada va a la baixa, si comparem les lluites dels activistes estudiantils dels 80 i els 90 veiem que les accions com l’ocupació del rectorat que s’ha dut a terme pels 27 i més semblen una broma, i malgrat això cada vegada les peticions de presó són més elevades.

És greu, injust i sense sentit la situació dels 27 i més. Però també és cert que no és diferent que de la resta d’activistes socials.

Avui en dia qualsevol persona organitzada que lluiti contra les tendències neoliberals, ja no dic contra el capitalisme, contra l’Estat o contra la patronal, està sota risc de rebre aquesta justícia arbitrària. Com deia també ahir el raper Pablo Hasel en declaració al jutjat: “jo em limito a explicar fets objectius, com tants altres mitjans, estic aquí per haver atacat al rei, no estaria aquí d’haver criticat els immigrants”.

Encara que a la generació de jo vaig córrer davant dels grisos els ofengui, ser activista social conseqüent el 2018 a l’estat espanyol implica poder anar a la presó i no és poca la gent que, com els 27 i més, assumeix aquest risc sense por.

Vist d’una altra manera, tenim molta sort, hi ha parts del món on el mateix que fem aquí en lloc de la presó implica la mort a mans de l’exèrcit estatal o privat d’alguna multinacional, com li va passar a la Berta Caceres o li passa a tants i tants activistes a Amèrica Llatina o a l’Àfrica.

El problema de fons és que el capital viu i s’alimenta de les nostres vides, i que lluitar per elles (ja sigui en forma de tenir drets o en forma de tenir menjar) és lluitar contra el capital. Deia Marx que el capital va néixer deixant un rastre de sang i foc (literalment, no és cap figura retòrica), i els marxistes contemporanis s’encarreguen de recordar-nos que segueix batallant a sang i foc per mantenir-se.

La repressió de l’activisme social al primer món no n’és més que una petita part d’aquesta guerra cruenta. Amb un capitalisme encotillat en lleis, lleis injustes però lleis, la repressió pren formes més suaus que la mort. Ara bé, i com avís als temps que venen, entre totes hem de superar la por que ens causa la repressió que ens toca patir. No hem de tenir por de lluitar per allò que ens és inalienable: les nostres vides.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades