So i silenci, més enllà dels dB

Aquests dies ha saltat a la premsa majoritària, arrel de la sentència del TSJC anul·lant la llicència del festival «Nowa reggae» a Vilanova i la Geltrú, un tema que a Sant Cugat es viu intensament en el dia a dia. Per més inri santcugatenc la nostra ciutat ha estat posada d’exemple diverses vegades en debats i tertúlies.

I es que des de l’inici del procés kafkià del Pacte per la Nit que va iniciar el tinent d’alcalde Raül Grangé la conciliació de l’ús de la via pública, les activitats culturals i el descans de la ciutadania han estat en el centre del debat.

Si una cosa hem après a Sant Cugat és què és un debat ben complex. La conciliació de les demandes d’una part de la ciutadania, el seu teixit associatiu i el seu jovent, amb una ciutat que no s’ha volgut preparar per a tenir els equipaments necessaris per encabir les necessitats d’espai per activitats és ben complicada. I dic no ha volgut, perquè ha tingut de sobres la capacitat d’inversió per fer-ho en els darrers mandats. A més cal sumar un quart actor important, el sector de la restauració.

Més enllà dels debats legals, tècnics i del «xoc de drets» de cada actor, penso  que no és més que un símptoma d’una comunitat mal articulada. Una ciutat que segueix essent més poble que ciutat, sobretot al centre i que pateix d’aquestes dissonàncies és que com a comunitat de persones que -malgrat l’arrelament de l’individualisme de l’ètica capitalista-  viuen juntes i estan destinades a conviure, no està cohesionada ni articulada. La participació d’uns i la voluntat d’integració d’altres és clau per plantejar un escenari en positiu. Poc ajuden les actituds de bloqueig que hem vist del «(jo tinc dret a)... i la resta m’és igual» i menys encara la legitimitat que es dóna per part de la institució municipal a aquestes postures.

Per un altre costat, iniciatives positives i senzilles com la rotació d’espais no s’estan aplicant o no en la mesura necessària. No ajuda la política de vaques sagrades. No ajuda que hi hagi activitats que no puguin no fer-se a la plaça octavià -per posar un exemple- quan les característiques tècniques ho permeten perfectament. Crec que les entitats de la ciutat han de començar a entendre que no tot s’ha de fer a les mateixes places «top 2» de la ciutat, així com començar una política clara i informada amb transparència (lluny del «tu aquí no pots» que tenim ara). Una política de rotació d’espais per a tothom igual, rebis una subvenció de desenes de milers o no en rebis cap, tinguis més o menys pedigrí, tinguis més o menys amics a on s’han de tenir.

No és un bon plantejament destinar cada vegada més diners del pressupost de cultura a pagar estudis d’impacte acústic per les activitats ni limitadors de so. Cal una solució més integral, però perquè sigui possible cal fugir de legalismes i tecnicismes i abordar constructivament i pedagògica la qüestió com el què és, un tema polític, en el sentit més genuí de la paraula. Malauradament les noves versions del pacte per la nit són cada vegada una versió més caricaturitzada d’ell mateix -cosa que ja comença a tenir bastant de mèrit-.

Mentre l’ajuntament segueixi fent la viu viu (per no fer servir una expressió sexista més coneguda)  el pacte per la nit no té la talla per trobar una solució no autoritària a la qüestió, si per legitimar i vendre acords poc amplis com a acords de consens. No és que l’espai naixés tocat de mort, i per això moltes hi vam apostar, però ara si que és una iniciativa més en el «Walking death» santcugatenc. Si s’hi apostés amb voluntat política d’acord entre totes les entitats i actors un bon principi seria una disculpa a tots i totes aquelles que primer es van menystenir i després excloure, així com informar del procés i els seus mecanismes per tenir tothom clares les regles del joc, i poder decidir si hi juguem o no.

Mentrestant seguim amb tanta vida cultural de la nostra ciutat sense espai, associacions fastiguejades i veïns de les places més saturades cremats de tanta xerrameca. El camí ens porta inexorablement al mateix lloc que l’exemple de Vilanova i la Geltrú, al TSJC. Arribar-hi seria moltes hores tirades inexorablement a la paperera i sobretot un fracàs per a tothom, especialment per a l’equip de govern de la ciutat.

Julià Mestieri

Membre de la comissió de Gitanes, de Cal Temerari i militant de la CUP

Notícies relacionades