Sempre que calgui, cop de timó

És ben habitual que entre moviments socials hi hagi diferències, prejudicis i fins i tot contradiccions.

Un dels grans incompresos dels nostres temps són aquells moviments que treballen a dins les institucions o “el front institucional”. Una dinàmica molt pròpia i feina molt invisible malgrat acabar-se convertint en els portaveus de facto dels moviments.

Per entendre per què és important aquesta feina a vegades cal pensar en gran. El “cop de timó” és segurament un dels llagats més accessibles que ens ha deixat el procés veneçolà. Una al·locució del comandant Chavez sobre que es pot fer des de la institució per avançar cap al socialisme (del segle XXI) i que crec que avui en dia necessitem recuperar.

Els projectes voluntariosos de construcció d’alternatives, com els projectes d’autogestió, economia social, criança comunitària, xarxes veïnals... quan no es troben en moments d’expansió necessiten de quelcom en comú que els doti d’un sentit transformador global. D’aquesta manera es dificulta que les dinàmiques del sistema dominant productivament i cultural absorbeixin aquest projectes amb voluntat transformadora.

Quan projectes transformadors es troben aïllats hi ha sempre pocs elements que els arrelin a una transformació radical, són més aviat un empelt. Aquí és on la funció de la institució té la capacitat d’enllaçar i donar un sentit de transformació profunda, quelcom emmarcat en un pla.

Clar que no és el mateix tenir la capacitat d’administrar una institució que pugnar per influir-hi. El que està clar és que si parlem d’objectius amb la mirada llarga no ens podem quedar amb defensar les lleis com a xarxa de seguretat dels que menys tenen com defensen tants pensadors arreu de l’estat.

Així doncs és la mirada llarga el que dona sentit a molt treball invisible, però també el que ens evita la feina inútil i fútil. L’acció concreta pot ser més o menys progressiva, però que constitueixi o pugui constituir part d’un pla de construcció socialista requereix un anàlisis més enllà de la visió de l’acció concreta una visió de que genera a llarg termini.

Una mirada estructural i autocrítica, de l’acció i del que aquesta acció deixa transformada la realitat en un període llarg de temps, és una de les principals brúixoles que tenim per valorar si l’acció política que fem els moviments socials realitza o no una transformació radical. Cal mirar què fem i també què ens queda i si això ens deixa més a prop o més lluny dels nostres grans objectius.

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades