A què tenim por els independentistes?

Aquests dies som molts i moltes les que estem passant pors. Pors a moltes coses, molt diferents i per motius diferents. Però pors al cap i a la fi, com es veu en les moltes i moltes activitats de cures i acompanyament emocional que s'està fent dels del Comitè de Defensa de la República de Sant Cugat.

El que no podem obviar és que la por és una eina política de primer ordre. Ho sabia Diego Pérez de los Cobos quan va comandar l'operatiu espanyol de l'1-O. Per sort la por a la violència física i la repressió a les bases independentistes no hi cala, no hi va calar l'1-O i no hi ha calat fins ara.

Ara bé, i ja m'haureu de perdonar, intento no caure en un relat simplista, però la por que qualla en les files independentistes és la por a la desunió i la por a l'ús de la violència des de les pròpies files. I la barreja és explosiva. L'única por que ha quallat ha sigut la por als infiltrats que volguessin rebentar les manifestacions des de dins. A més, ha estat una por infundada, fruit dels prejudicis i escampada per alguns dels activistes independentistes per generar recels cap a aquells amb qui no comparteixen mètodes, per acusar-los de trencar la unitat quan realment qui sembra la desunió és qui escampa els rumors.

La no-violència del moviment independentista és una de les seves millors armes, però també que hi ha un cert fetitxisme del mètode. Cal recordar que Gandhi, un dels teòrics de la no-violència, tenia dues coses que no tenim nosaltres: un programa social més revolucionari que el dels bolxevics per tota la població pobre de l'Índia i una “generosa tolerància” a la si-violència dins de les files del seu propi moviment (sempre que fossin altres faccions que l'exercien). Alhora, no només advocava per la no-violència per motius estètics i tàctics com fem nosaltres, sinó que formava part d'una filosofia de construcció de la nova Índia en un context en què la vida humana tenia molt menys valor del que ara.

Així doncs, la no-violència com a mètode constitueix una política en si quan més enllà del mètode aporta una proposta per la vida de la gent i una moral integrada amb el procés de canvi i transició. Crec que és obvi, doncs, que malgrat que advoquem activament per la no-violència ho fem per motius estètics i tàctics, però ens manca la força del contingut amb el qual la no-violència colpeja al contrincant.

A més, i a diferència d'altres moviments no violents, el nostre manca absolutament d'una consideració política sobre la violència. La violència és un dels més potents actors polítics. Karl Marx deia que la violència és la llevadora de les noves societats, i Carl Clausewitz deixava clar que la guerra és merament política ampliada amb nous mètodes.

Violència n'hi ha de molts tipus i en patim cada dia: quan apugen el preu del pa, quan no ens podem permetre un lloguer en la nostra ciutat, quan ens fan fora de casa, quan ens menystenen per ser dona o per ser joves, quan el fan bulling a l'escola... La violència és quelcom que està integrat al dia a dia de les nostres vides i que les defineix. La violència en totes les seves formes serveix per marcar els límits d'allò possible, establint costos elevats per anar més enllà. D'aquesta manera la violència que rebem ens fa buscar els espais socials a on no s'exerceix per establir-nos-hi.

L'aposta per imatges de moviment massiu i pacific és el que necessita el moviment independentista ara mateix, però no per això hem de tancar els ulls als aprenentatges de segles de conquestes socials. Com més ampli sigui el nostre coneixement de la realitat més fàcil ens serà treballar units en la diversitat de les i els independentistes.

Com vam veure ahir, també els dirigents del procés tenen por. Segurament a la presó, però tampoc crec que gaire. Passats uns dies del 10-O, cada vegada tinc més clar que és fruit de la por al que va passar l'1 i 3 d'Octubre. Els dies 1 i 3 la societat civil catalana va passar a ser poble, en si i per a si, un poble amb consciència de ser poble. El que estava en dubte el 10-O era si les elits que han dirigit aquest procés estan o no disposades a entregar-lo a la gent, i sembla que no.

Hi ha desconfiança i por dels dirigents del procés cap al poble. Però alhora el poble és l'únic garant de poder aconseguir la independència, ja que el control efectiu del territori i el control de fronteres només el podem fer a través de l'organització popular. Ara bé, quan aquesta realitat ha esdevingut tan evident, sembla que alguns tenen por de començar una nova república si ha de ser d'aquesta manera.

Mai havia vist en tanta gent amb tanta determinació per fer el que calgui per aconseguir la república. L'autopercepció d'una quantitat ingent d'independentistes que estan disposats a fer el que els diguin que cal fer és emocionant i esfereïdora. Que ahir el MHP Puigdemont oferís tancar barraca per tornar al punt 0 –la retirada de les mesures repressió– passant per sobre del que va passar els dies 1 i 3 d'Octubre només és explicable per la por que el procés se'ls escapi de les mans. Sinó, quin sentit té confiar en un pacte entre elits catalanes i espanyoles en lloc de confiar en el poble més fort que mai i tan determinat per la causa independentista?

Cal que el govern continuï endavant amb el procés, fent el seu paper. Però cal que el poble puguem fer el nostre. Ahir la unitat independentista va estar a punt de ser trencada per dalt, robant el paper al poble. El poble em mostrat una llarga confiança al govern i a les direccions d'ANC i Òmnium, per mantenir la unitat i seguir avançant cal que cap actor privi als altres del seu paper. Sense el poble organitzat i mobilitzat és impossible construir la república. És el moment de no posar més pals a les rodes.

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades