Pensant la Unitat Popular

Passat aquest últim 8 de març i amb l'1 de maig en camí em sembla oportú parlar avui de la Unitat Popular a la nostra ciutat. Sembla últimament que tant la unitat com el poble són el sant grial de les esquerres, tothom els vol però ningú els troba.

Abans que res crec que cal pensar sobre qui ha d'estar inclòs en aquesta unitat, és a dir qui és el poble. Cal tenir en compte que la unitat popular és una idea que neix frec a frec amb la d'unitat de classe. Quina és la diferència entre poble i classe? Eus aquí un gran debat, facin joc!

Moltes hores de discussió s'ha perdut aquí. El més rellevant no és pas quina definició és més acurada segons autors de fa un segle o de contemporanis. No, la qüestió rellevant és quina –en un lloc i moment donat– té més capacitat de transformació social. És cert, que aquesta consideració és molt difusa, doncs ha d'incloure molts elements difícils o impossibles de quantificar: des de la capacitat de mobilització, l'existència de quelcom que l'articuli fins a les mateixes limitacions fruit de les contradiccions internes d'aquest grup social.

Ara bé, encara que sigui difícil, fer una definició adequada al context és quelcom que ha de ser guia per la pràctica política d'esquerres arreu, també a la ciutat.

Anant més enllà, per traçar una estratègia d'unitat popular no és suficient decidir qui és el poble, sinó també quina és la proposta política de qui l'interpel·la. Proposta que ha d'incloure no només programa polític, sinó estratègia i objectius assolibles.

Si pensem en la nostra ciutat, la unitat popular és quelcom que hi pren especial sentit. Som una ciutat amb un alt nivell de renda –en què fins i tot els pobres són "poc" pobres– però formada majoritàriament per persones treballadores i on la consciència de classe és pràcticament inexistent. És més, la identificació i autopercepció de la immensa majoria dels habitants és ser de classe mitjana. La pregunta és, en aquesta situació qui es pot sentir interpel·lat sota el paraigua de la unitat popular?, i quina capacitat de mobilització i acció política té aquest grup difús?

Menció a part mereix la situació a algun dels barris de la ciutat, especialment La Floresta. Emperò la composició sociològica del barri dificulta que sigui una dinàmica extrapolable al conjunt de la ciutat.

Col·lectius i partits polítics d'esquerres amb estratègies que van més enllà de la feina institucional segurament han abordat aquestes qüestions moltes de vegades sense trobar respostes del tot satisfactòries al mig termini; especialment si prenem com a mesura els resultats electorals de la ciutat. I és que malgrat que l'estratègia de la unitat popular vagi més enllà de l'aposta institucional aquesta no deixa de ser una mesura de la consolidació de poder popular i alhora una eina complementària per la seva construcció. Això no implica que en el cas de la nostra ciutat aquesta premissa apliqui directament, caldrà valorar si en aquesta línia té sentit plantejar una alternativa de govern factible a curt termini o no.

A falta de trobar com aglutinar una majoria social pel canvi semblen clars alguns trets de qui n'ha de formar part. El gruix no pot sortir –com passa en altres ciutats– dels moviments socials o populars, ja que a Sant Cugat aglutinen quantitats molt petites de gent activa. Ara bé, cal tenir en compte la cultura i dinàmica social de les persones més properes a aquests espais. Altra vegada, a diferència d'altres ciutats costa trobar una identificació de classe o obrera a Sant Cugat, però això no vol dir que hàgim de renunciar a construir identificacions àmplies, doncs construir-les és el pas previ a l'organització. Aquesta identificació no ha de ser necessàriament amb aquells col·lectius i projectes que treballen per la unitat popular, sinó també per tots aquells projectes i ideologies que representen una alternativa, no necessàriament global o rupturista a curt termini.

A tall de conclusió crec que la falta de moviments socials amplis i potents o la falta de consciència col·lectiva d'arrel obrera no vol dir que no hi hagi a la nostra ciutat una gran massa social disconforme amb l'actual estat de les coses amb capacitat d'esdevenir motor polític. Segurament la forma d'expressió actual d'aquest bloc social és menys forta o visible, ja que les condicions socioeconòmiques a la ciutat no porten a una situació de xoc, però això no vol dir que no existeixi.

Cal tenir en compte la cultura i sociabilitat d'aquelles persones crítiques que s'identifica fortament amb projectes d'alternatives socials i econòmiques a la ciutat però que necessita un canal per a poder-s'hi implicar. No hem d'oblidar que les reivindicacions de la democràcia participativa, la transparència, l'ecologia, la igualtat de gènere, l'antiracisme, el cooperativisme, etc. a partir de cert punt de desenvolupament entren en contradicció amb l'actual sistema, per tant qüestions que no són necessàriament rupturistes poden tenir un fort potencial revolucionari. L'actual estadi de desenvolupament del model econòmic capitalisme fa que en última instància sigui incompatible amb un model polític democràtic.

Ens caldrà tota la força, tota la intel·ligència i tot el coratge per construir un projecte majoritari i rupturista per la ciutat, però això no ens ha de fer renunciar.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades