No és aglutinar, és transcendir

En un món en què cal fer una revolució per aspirar a la socialdemocràcia és un món en què les paraules importen, i molt.

Fa uns dies es publicava a Lo comunal una entrevista a Cal Temerari titulada “Cal Temerari, un espai aglutinant de la cultura popular i cooperativa”. L’entrevista ha tingut molt bona rebuda i moltes entitats de diversos tipus l’han compartit en les seves xarxes socials.

He de confessar que des del primer moment em va sorprendre la tria de la paraula aglutinar pel títol, però com que tampoc recordava si l’havíem fet servir o no ni ho vaig comentar. Però pensant-hi detingudament crec que no és una paraula que defineixi per res la funció o l’objectiu de Cal Temerari.

Com tants altres projectes, Cal Temerari camina sobre una corda fluixa que es balanceja sovint. Qualsevol projecte polític que pretengui transformar la realitat afronta diversos reptes simultàniament. I la solució d’un d’ells pot ser fàcilment un problema per la solució d’un altre. Per una banda, el contingut i la pràctica política, que sigui més o menys incisiva, que vagi més o menys a l’arrel de la totalitat del sistema que es vol canviar. Per una altra banda, quina gent participa d’aquesta acció política; sempre amb la mirada posada en què els canvis de base d’una societat són duts a terme per moviments majoritaris.

Més o menys tothom entén que podem prendre com a referència un model simple per respondre a aquesta qüestió: assumir que hi ha una relació bastant lineal entre la radicalitat i la massivitat dels moviments polítics. És a dir, com més ampli són menys radicals són en el contingut i la forma, com més radicals són menys gent hi participa –amb aquesta relació causal– i que els projectes polítics han de triar a on d’aquesta línia s’ubiquen.

Ara bé, una conclusió errònia d’aquest anàlisis és que una acció política àmplia ha de tenir necessàriament objectius limitats o circumstancials. Aquesta tendència general es dóna per moviments polítics en els quals el propi projecte és l’objectiu en si, per exemple el programa polític d’un partit. És una visió estàtica dels canvis socials: acció-reacció, pressió-conquesta, organització-programa, etc. Una política que busqui generar canvi en la societat pot mirar la seva acció reacció. Però cada canvi genera moviment i el moviment moltes vegades té més potencialitat que la pròpia acció política concreta.

És cert que Cal Temerari busca arribar al màxim de gent, però també com feia la CNT dels anys trenta. I és que la consecució de victòries polítiques concretes no deixa de ser molt circumstancial –no per això menys important–. A vegades, però, cal aixecar la mirada i veure que construïm a través dels projectes polítics. Estem acostumats a seguir-ne el rastre en la història, però això no vol dir que no puguem tenir-ho en la nostra agenda de futur.

I és que és ben important no confondre mètode amb objectius. El que defineix políticament Cal Temerari no és la voluntat de sumar, sinó la de polititzar. Un espai i un col·lectiu amb uns objectius pels que treballa, però és un projecte amb el focus en el moviment que genera i no en la pròpia acció en si, el temps dirà si aquest focus estava massa desplaçat.

El diccionari defineix aglutinar com “unir per adhesió, com mitjançant vesc o altres substàncies viscoses”. Així doncs, aglutinar seria més propi d’una coordinadora de clubs esportius, que vol posar juntes entitats que comparteixen característiques. Cal Temerari busca polititzar, i “unir per adhesió” pot ser una manera d’arribar a noves persones, però el que el defineix és la voluntat de polititzar persones que fins ara no ho estaven.

També és cert que hi ha moltes maneres de polititzar. En aquest cas el Temerari veu de la tradició de l’activisme social: una politització en base a fer política. És a dir, participar, organitzar-se i empoderar-se com a procés personal que pot canviar la visió del món. Moltes parts d’aquest camí no disten d’espais despolititzats com clubs esportius o associacions de petites empreses. El que marca la diferència és la manera de fer aquest transit, no només els objectius, sinó els elements culturals i les dinàmiques que es donen, que poden ser més o menys empoderadores i formatives.

En aquest sentit obrir espais de participació amb el terreny abonat per a la politització és una conclusió lògica que no sempre se sap desenvolupar prou bé a la pràctica.

Així doncs, tornant a l’“aglutinar”, crec que com a molt seria aplicable al que expliquem al final de l’entrevista, com a sumar els moviments polítics ja existents o els activistes socials, com a manera de crear aquest terreny abonat, no com a objectiu en si, si bé es cert que la proximitat genera més força als moviments ja existents. Tot i així, en cas que fos aquest l’objectiu no tindríem avui en dia un Cal Temerari, sinó una coordinadora de moviments socials i més espais unitaris de lluita.

I fins aquí aquesta columna d’auto-esmena, un petit detall que amaga prou contingut com per marcar fortes diferències. En una època on per guanyar cada pam cal tota l’audàcia, he cregut que valia la pena.

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades