La mort ‘del poble’ sancugatenc i les seves contradiccions

Si quelcom hem après els activistes socials de l’últim cicle polític a la península és la rellevància de construir identitats que identifiquin i agrupin a les persones, a més a més de les seves identitats ja existents. Però trobar com generar aquestes identitats és quelcom realment complicat.

A Sant Cugat portem temps buscant un subjecte anunciable o elements articuladors i no hi ha manera. La identitat principal de “ser sancugatenc” està fortament copada per una idea de ciutat i d’un estil de vida gens transformador i alhora no disposa de cap relat que pugui jugar a favor d’un canvi.

L’únic lloc on trobar una certa escletxa és en la cèlebre descripció que va fer Lluís Recoder sobre la Sant Cugat: “Som una ciutat amb un poble dins”. Cert és que deixa el relat del poble disponible, però portem anys donant-nos cops de cap contra una paret intentant articular-lo com a subjecte polític sense gaire resultats.

La realitat és que aquesta descripció mata el subjecte del poble i el relega a atracció, limitant la capacitat del teixit social com a part característica però no constituent. I és que l’impacte polític dels col·lectius que actualment s’identifiquen amb aquest poble és ben limitat en abast de temes així com en incidència en els mateixos. I malgrat tot és segurament la identitat ja disponible amb més potencial.

Aleshores, sent així, cal preguntar-se per què no està el teixit associatiu més matxacat? Si la relació de forces a la ciutat és bàsicament que el govern del PDECAT pot arrasar amb tot, per què es dóna aquest equilibri de forces en què les entitats poden pressionar tant i tenir tanta influència social? És que la marca Sant Cugat que ven l’equip de govern de la ciutat obliga a mantenir el poble existent?

Això es nota amb la vinculació buscada per part de certes regidories amb algunes de les entitats més simbòliques. També amb la rellevància que se’ls dona en premsa i en promoció de la ciutat. Una ciutat amb vida cultural i identitat com es ven necessita d’aquestes entitats i d’aquestes aliances, doncs és alhora igual de necessari que aquest poble estigui a bones i col·labori amb el govern de la ciutat. És el tancament del cercle que fa rodar la marca Sant Cugat.

Dèbil com es pugui, amb una estructura legal i econòmica bastant disconnexa i sotmès a una dinàmica clientelar fortament desactivadora de qualsevol iniciativa política, el teixit associatiu és efectivament un subjecte diferent del govern de la ciutat, amb interessos i dinàmiques diferents. Aquesta diferència és el que el converteix en quelcom políticament inestable, ja que si bé proactivament pràcticament no té cap capacitat d’iniciativa política, reactivament són un agent mobilitzador amb un gran ressò.

Així doncs, el relat de la “ciutat amb el poble dins” i la “marca Sant Cugat” promogut pel PDECAT i pels seus governs els ha portat a interoritzar un relat amb que incorpora aquest element contradictori. Una necessitat de quelcom que no controla i que té interessos i necessitats diferents als seus.

Com tota contradicció interioritzada en un actor, la seva força és la seva debilitat. Força perquè caminen sobre un Sant Cugat que no és només urbanisme que és més fàcil de vendre i més atractiu, però alhora hi ha una dependència cap el teixit social. El seu mèrit ha sigut fer que aquesta dependència sigui mútua, amb una forta xarxa clientelar, i ajudat per la dificultat econòmica de tenir espai físic a Sant Cugat, per culpa del preu del m2.

Així doncs, fer avançar la política sancugatenca passa per accentuar les contradiccions per forçar que es resolguin en un sentit o un altre. Alhora no hem de deixar de buscar identitats i relats alternatius que puguin identificar i mobilitzar majories en aquesta ciutat, potser cal començar a ser una mica més temeraris amb tot plegat.

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades