Instruir masclisme

Aquesta setmana ha saltat a la llum un nou cas de masclisme quotidià –que no micromasclisme, doncs de micro no en te res–. La denúncia sorgeix d'una classe universitària en què com a recurs explicatiu es compara la matèria explicada amb “guarres de discoteca” i “ràncies de discoteca” (acompanyat de fotografies).

Que aquest tipus de situacions es denunciïn amb naturalitat penso que és un símptoma del molt que està avançant la lluita feminista i la conscienciació per la igualtat de gènere. Alhora, que donades les imatges amb les fotografies de les diapositives de classe, la notícia i el suport social a les xarxes siguin pràcticament obvis i inevitables és també un símptoma de l'èxit de la lluita feminista i que mica a mica com a societat anem madurat. Per un moment situem-nos fa 20 o 30 anys i pensem què es feia quan passaven situacions similars –perquè passaven– i com reaccionaven els mitjans.

Malgrat tot, una flor no fa estiu. El que em porta a escriure aquesta columna és la reacció d'aquelles persones que, estant a l'aula quan va passar això, consideren que no és masclisme usar aquestes “metàfores”. Per ser més concret, em refereixo a l'article publicat al digital Vilaweb en què es vol donar un punt de vista diferent.

L'autora basa el seu escrit en dos arguments inquietants. El primer és que malgrat considerar els exemples “guarres de discoteca” i “ràncies de discoteca” desafortunats no considera que sigui masclista, doncs, segons l'autora agafant-se a la definició de masclisme (“actitud o manera de pensar de qui sosté que l'home és per naturalesa superior a la dona”) no ho són. No entraré a explicar per què sí que és masclista.

El que em preocupa és senyalar la confusió entre el tenir una actitud oberta i proactivament masclista i el normalitzar les manifestacions consolidades i normalitzades d'aquest masclisme en la nostra societat. Per a l'autora, i la majoria de les persones, la primera és reprovable, mentre que la segona és justificable, rarament encertada, però sempre justificable. El motiu? Segurament perquè no depèn d'un mateix, sinó que “ve donat”.

Queda clar doncs que està obviant un dels principals mecanismes de reproducció i perpetuació cultural i social. Contribuir a normalitzar una injustícia, normalitzant les manifestacions que aquesta té (com per exemple classificar les dones entre “guarres de discoteca” i “ràncies de discoteca”) és participar activament de la seva perpetuació. El masclisme ve perpetuant-se durant segles en la nostra societat a través de molts mecanismes, però aquest també n'és un d'ells. No importa la intenció amb la qual estigui fet, no importa si hi ha una voluntat discriminatòria o no darrere, el fet és que abunda i normalitza, i per tant legitima, l'estructura social i cultural que porta a aquest extrem, legitima la injustícia. No cal oblidar que en aquest tipus de situacions en què no hi ha una voluntat manifesta, la pedagogia és sempre la millor arma.

El segon argument és que se n'està fent un gra massa, i que s'està traient de context la comparativa. Més enllà de la seva valoració personal de si la institució o el professor es mereix o no ser relacionats amb les notícies, el més inquietant és que considera que el context justifica la situació. Una manera de defensar la institució, però que en última instància ve a dir que el fet de que estiguin normalitzes aquestes discriminacions fa que no sigui vexatori usar-les. Em pregunto si la comparativa hagués sigut entre “marroquins vagos” i “negres bruts” (per posar dos exemples de racisme maniqueu) estaríem en el mateix punt. Cap tècnica mnemotècnica de memorització i estudi justifica transmetre aquest tipus de valors, i menys des d'una aula universitària.

Ja per acabar, és de rebut reconèixer l'esforç que significa alçar la veu, i alhora, i més important, reconèixer que alçar la veu a cada injustícia és la nostra arma més poderosa per acabar amb totes elles. Ho va dir Rosa Parks: “Com més obeíem, pitjor ens tractaven”. No deixem que es segueixi instruint masclisme.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari i militant de la CUP Sant Cugat

Notícies relacionades