Homes contra la violència masclista

Aquests dies es parla molt de la violència de gènere en motiu del 25N. El món institucional en va ple, però per sort al carrer els moviments feministes ja fa temps que ho posen a l'agenda, doncs la dimensió de xacra social és cada vegada més preocupant.

Davant d'aquests moviments els homes sempre son els grans ausents. Jo sóc de l'opinió de que és una vergonya que els homes no tinguem un paper més actiu en la lluita contra la violència de gènere, aquesta columna és una invitació a implicar-se.

Per començar pel principi cert és que l'estructura social patriarcal en la que vivim ens dóna la capacitat de -a nivell social- exercir un rol de poder. Un rol de poder que es legitima per una dinàmica relacional apresa, gens natural, i àrduament ensenyada per la societat en que vivim. El primer que hem de senyalar és que cal prendre consciència de que l'exercici d'aquest rol de poder és detestable. No és bo per ningú viure en una dinàmica de rols de poder permanentment, ni tan sols pels homes que l'exerceixen i se’n beneficien.

Cal posar l'horitzó en una vida i en unes relacions interpersonals més riques i sortir d'aquesta pobresa emocional que governa la vida de tants homes. No cal arribar a ser un maltractador per aspirar a un paradigma relacional més ric ni per rebutjar l'estructura social que ens manté en la pobresa relacional i vital.

Malgrat això no n'hi ha prou en no ser un maltractador -físic o psicològic-, el paper dels homes ha d'anar més enllà. En entorns masculins, i especialment masculinitzats, és habitual conviure amb el reforç, la legitimització i la normalització de dinàmiques relacionals de poder, sinó directament de l'ús d'aquest poder (en qualsevol de les seves materialitzacions) en contra d'una altra persona i en benefici nostre. Per combatre la violència masclista cal estar amatents i trencar aquests espais autolegitimitzadors.

Cal fer un esforç per detectar i transformar aquesta dinàmica en cada àmbit de la vida. Per posar un exemple, és hora de sortir a la pista de ball perquè, com deia Emma Goldman, “si no es pot ballar no és la nostra revolució”.

Julià Mestieri

Membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari; militant de la CUP Sant Cugat i representant de Sant Cugat amb Grècia

Notícies relacionades