Feminisme anticapitalista

Aquest 8 de març els diferents plantejaments feministes han sortit a la vista. A la nostra ciutat han estat els últims mesos encarnats per les polèmiques entre l'alcaldessa Mercè Conesa i el col·lectiu de dones Hora Bruixa. Més enllà de les diferències de focus en el discurs o estètica, és innegable que hi ha diferències significatives en les aproximacions al feminisme. Aquestes diferències sorgeixen en funció de l'anàlisi de la resta de la realitat més enllà de l’opressió especifica de la dona. Tothom està d’acord en denunciar el sostre de vidre i l’escletxa salarial així com les violències més evidents com la física, però el feminisme anticapitalista o el feminisme de classe va més enllà.

El feminisme de classe parteix de la base que l’opressió de les dones no és la mateixa si aquestes són de classe treballadora o no. És a dir, no està oprimida pel patriarcat de la mateixa manera la Duquessa d’Alba que una treballadora domèstica, si bé les dues ho estan. Les de classe treballadora pateixen a més a més una opressió de classe, específicament de classe igual que els homes, consistent en què l’única manera de subsistir de manera autònoma és vendre al mercat laboral la seva força de treball, amb tota l’opressió que això comporta (i que no entraré aquí).

Però a més a més les dones de classe treballadora pateixen una explotació addicional, ja que no només pateixen el sistema capitalista i el sistema patriarcal sinó el que la Silvia Federicci anomena el patriarcat del salari, és a dir la forma específica que pren el patriarcat en la societat capitalista.

Com molt bé explica aquesta autora en un moment donat de desenvolupament capitalista la burgesia fa la seva primera aposta de futur, paral·lelament a la construcció del model familiar nuclear i de la dona com a mestressa de casa apuja el salari dels homes perquè puguin mantenir tota la família. Aquest canvi no suposa un major reconeixement a la feina dels homes, sinó el que Marx en El Capital anomena una transmissió indirecta de valor. És a dir, que la dona a casa fa un treball –el treball reproductiu de la força de treball–, però que aquest treball no el ven al mercat (com seria per exemple una cangur o una “dona de la neteja”) sinó que el valor que aporta el seu treball és venut al mercat a través de la força de treball del seu marit. D’aquesta manera el sou del marit paga la feina aportada per la força de treball del marit i el de la dona que el manté.

Si haver de vendre la força de treball al mercat laboral per subsistir ja és una situació d’opressió quan el nou sistema cultural constituït pel patriarcat capitalista t’obliga a dependre d’un home per poder subsistir i valoritzar la teva feina és encara pitjor. A més de passar a dependre econòmicament del marit, que percep el salari de la feina dels dos, la presència i naturalització de l’intermediari priva de qualsevol capacitat de negociació o reivindicació. La conseqüència és coneguda: portant a la invisibilització, menysteniment i la desvalorització del treball reproductiu fins al punt d’avui en dia en què es considera una feina que es fa per amor. I encara pitjor, quan les crisis d’acumulació capitalista requereixen engruixir l’exèrcit d’aturades per pressionar a la baixa els salaris (el que Marx anomena l’exèrcit industrial de reserva) entren les dones al mercat de treball. Aleshores el treball reproductiu es fa per amor i, a més a més, cal aportar un salari extra a casa l’explotació i dependència es converteixen en doble explotació i encara es manté la dependència.

I així el fil de l’opressió de la dona treballadora segueix i segueix i segueix... però el problema és que el feminisme institucional o socialdemòcrata o liberal que nega l’opressió de classe és incapaç d’abordar la totalitat de l’opressió i per tant totes les seves propostes d’alliberament seran ineficaces o com a molt parcials.

Així de poc serveix reivindicar que més dones ocupin càrrecs executius en les empreses si encara han de fer, per amor, les tasques reproductives a la seva llar, o contractar a una dona –sempre dona– immigrant que ho faci en unes condicions, majoritàriament, de forta precarietat laboral. Les estadístiques amb les quals treuen pit els partits liberals pel 8 de marc estan bé, però la realitat és tossuda i s’obstini a què segueixin sent dones les que netegin habitacions d’hotel per 2€ l’habitació. El patriarcat segueix allà, i en la seva forma capitalista ofega les dones i els seus projectes vitals.

Un altre tema que hauran de discutir els moviments socials de la ciutat és si la millor estratègia anticapitalista i de classe passa per no aglutinar a aquells que reivindiquen polítiques pràctiques similars malgrat ho facin des d’una anàlisi diferent. I és que està clar que per acabar amb les opressions cal fer una revolució, però mentre no es fa també cal donar respostes a les violències i desigualtats, doncs el lideratge per dur a terme una revolució no s’aconsegueix passant de la inutilitat política –més enllà de la difusió del discurs– a la presa de poder. Ara bé, això és quelcom que requereix més reflexió i debat que una mera columna d’opinió, i dit sigui de pas, que els comentaris simplistes que aquests últims dies sonen per alguna banda.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades