Dret a l’habitatge: ni volen ni poden

Sembla que la bombolla immobiliària no va petar prou fort. Sembla que torna a ser aquí, si es que havia desaparegut.

Ha aparegut el Sindicat de Llogaters i s’han posat nerviosos. Aquells que defensen els interessos dels que es lucren amb l’especulació s’han posat nerviosos. Ben bé que fan. Resposta? Nova cortina de fum: l’índex de referència del preu del lloguer. Està bé tenir una referència per veure que a Sant Cugat és car el lloguer, almenys pels que ho vegin els que viuen en xalets i cases amb piscina i diuen representar-nos. Els altres ja ho sabíem. Ara bé, per què es pren aquest valor com un valor adient o quelcom al que tendir? Qui diu que els valors d’aquest index són un preu just o que garanteixi l’accés a l’habitatge? L’habitatge no hauria de representar més del 30% dels ingressos, això inclou el 30% de 0 que és 0.

Aquesta setmana hem tingut un altre xou convergent d’aquests de vergonya aliena: bonificaran l’IBI als propietaris que lloguin el seu pis al preu de l’índex de referència. No s’han parat a pensar que amb els preus que tenim els hi segueix sortint millor pagar tot l’IBI i mantenir el preu elevat? Per favor, és un calcul molt senzill...

Calen mesures pal·liatives? Sí, totes, és clar. Però nosaltres no volem almoina. Els drets humans garanteixen el dret a l’accés a un habitatge digne. I això és el que exigim els i les santcugatenques. Està clar que el problema és el de sempre: Drets v.s. Beneficis.

Álvaro Benejam en una entrevista a Cugat.cat deia que el mercat es regula sol i que només calia esperar. Perquè no prova ell de viure sota un pont mentre espera? O anar ell a serveis socials? O anar a buscar el menjar al banc d’aliments o a la seva estimada Càritas?

El mercat es regula, és cert, però que això faci que un cop regulat es situï a on es garanteixin els drets de les persones és una altra cosa. Aquesta utopia d’Adam Smith no és més que una utopia i una entelèquia. El mercat ha hagut d’estar històricament regulat i contingut per que no acabés –més encara– amb la dignitat i la vida humana. Menys utopia i més realitat, menys esperar els unicorns i més pensar en les persones.

Les coses clares, l’habitatge és un dret. A Sant Cugat també. Cap lliure mercat assegura aquest dret. I partint d’aquí que cada qual es posicioni allà a on vulgui.

Qui vulgui estar amb els unicorns i les utopies liberals del lliure mercat que ho faci, qui vulgui estar amb la gent que ho faci. Però ja estem fartes, els que creuen que el mercat “es pot ajustar”, “s’hi pot influir” o es pot “atenuar” però que és inqüestionable que deixin d’enganyar-nos, ells amb els unicorns, i la gent amb la gent, que ja sabem qui són els nostres.

El govern municipal ha posat molt d’esforç en construir la bombolla immobiliària santcugatenca –model d’èxit en diuen–. Mentrestant s’ens pixen a sobre amb mesures com la de l’altre dia, sembla mentida que encara ens deixem enganyar.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades