Déu existeix o és només un algoritme de Google?

Avui en dia és pràcticament impossible trobar qui accedeix a internet sense usar Google. Internet és una xarxa creada per milions d’ordinadors connectats entre si transmetent dades i que nosaltres fem servir per accedir a informació, informació general (com portals de notícies) o informació adreçada a nosaltres (com el correu electrònic). Google és una de les empreses més grans d’Internet que marca el ritme de la innovació i és avantguardista en pràcticament tot allò que fa.

Com a usuaris moltes de les funcionalitats com buscar entre centenars de milions de pàgines aquella informació que volem, poder emmagatzemar tot allò que volem i accedir-hi des d’arreu, el correu electrònic il·limitat... no ens podem imaginar què impliquen. Bàsicament donem per fet que les coses són així, perquè no entenem com funciona i tampoc hem vist mai res gaire diferent. Admetem-ho, tampoc intentem entendre-ho ni intentem buscar res gaire diferent. Així doncs tenim una percepció sobretot de naturalitat i cada vegada que apareixen noves i increïbles funcionalitats ens sembla obra de màgia.

Ara bé, de màgia no en té res. Bàsicament és el resultat de molts anys de feina humana que ha esdevingut una immensa capacitat de càlcul i moltes matemàtiques. Allò que ens sonarà de llegir les pàgines tecnològiques del diari com Big Data o Machine Learning o de pel·lícules de ciència ficció la Intel·ligència Artificial (IA).

Com dèiem són molts anys de feina acumulada, i com que en capitalisme qui mou la mà d’obra d’un sector a l’altre són els diners, molts diners invertits. I és que com diu el lema feminista de “si no pagues pel producte és que el producte ets tu” aquí passa el mateix. El negoci de Google (i altres gegants) consisteix en l’acumulació i explotació de dades, les dades sobre tu, és a dir, el registre del teu comportament i la teva activitat.

La preocupació més comuna és: “Tenen les meves dades?” La resposta és sí. SÍ en majúscules. Tenen els teus correus electrònics, la teva agenda, el que busques, els teus amics, els teus xats... i encara més, tenen informació que ni tu ets conscient de generar: com navegues per internet, quin ús fas del mòbil, a on estàs en cada moment, els teus interessos, el teu estat emocional... I és legal? Sí, tu els has autoritzat. Ara bé, tècnicament poden saber el que vulguin de tu, però no vol dir que puguin posar a ningú a veure que fa cada persona, diguem-ne que no és un problema estrictament de privacitat individual.

Però cal anar més enllà. I és que la facilitat d’ús que ha permès l’accés democràtic a Internet (no el tècnic amb que tothom amb un ordinador podia formalment accedir a internet, sinó al real, al que apodera) es basa en gran part als avanços fets en base a aquest model de negoci, fet que en veritat té molt de sentit. I és que per poder dissenyar tecnologia que li vaig bé a la gent la millor manera és saber quina gent la fa servir, com és aquesta gent i de quina manera la fa servir. Ja els agradaria a aquells que treballen en altres àmbits poder disposar d’aquesta informació tant completa i acurada. I en última instància, per què ha de ser un problema que s'emmagatzemi tota aquesta informació?

Bé, sí que té algunes implicacions perilloses. La primera és que encara que legalment haguem acceptat cedir aquesta informació sobre nosaltres realment no en som conscients, i això planteja un problema moral. Clar que la moralitat i els grans fons d’inversió que sostenen aquestes empreses ja sabem que no són amics íntims.

La segona és que aquesta informació i el que se’n pot extreure es pot fer servir per mals usos. Per exemple, és conegut que Facebook els usa per dissenyar interfícies més addictives.

Cal tenir en compte que ja no es tracten de “productes que pots decidir si compres o no” sinó de sistemes complets que han desenvolupat un arrelament sociocultural i que per tant hi ha una dependència del seu servei. Vindria a ser com l’aigua o la llum, amb la diferència de que en aquests casos pots triar proveïdor.

Tenint en compte això, cal ser conscients de la gran capacitat d’influència en generació de cultura i ideologia que poden tenir aquests mitjans. Un exemple en són els rumors que Facebook ha intercedit en les eleccions americanes incrementant els index de visualització del contingut d’un dels dos partits. Així de senzill i amb conseqüències tant globals.

Així doncs estem parlant de productes que no entenem i que –cada vegada més– en depenem. Alhora el ritme d’evolució de la tecnologia cada vegada és major i cada vegada s’allunya més de la gent corrent. I aleshores? La solució és deixar de fer servir tots aquests avanços tecnològics? Per alguna gent és la resposta, però jo no ho crec.

La resposta activista tradicional és una idea conceptualment molt potent: la sobirania tecnològica. Ara que està tant de moda parlar de sobiranies per tot arreu, doncs, per què no? Si hi ha un problema amb la tecnologia i el gran capital, sobirania tecnològica. Però què proposa la sobirania tecnològica?

La proposta consisteix bàsicament en la reapropiació, és a dir, que tot el que fem servir depengui només de nosaltres. D’aquesta manera nosaltres tenim el control de quines dades emmagatzemen i de què en fem d’aquestes dades. Així molts moviments socials s’han dedicat a crear xarxes de serveis com correu electrònic, buscadors, agenda, sistemes de telèfons, xarxes socials... amb l’objectiu d’eliminar la dependència d’aquests grans proveïdors, és a dir, ser sobirans.

Aquest plantejament va néixer ja abans del 2000, quan aquest model de negoci era molt més incipient i la capacitat dels activistes dels moviments socials i de les corporacions no estava igualada però no distava tampoc gaire. Però això ja no és així. Avui en dia cap moviment social ni cap projecte col·lectiu que poguéssim construir des de la base pot ser una alternativa que esdevingui majoritària en l’ús de tecnologia.

Ni per la nostra capacitat d’igualar les funcionalitats si tenim en compte la usabilitat actual, ni per la nostra capacitat de seguir el ritme d’evolució. Alhora molts dels serveis que recullen les nostres dades els fem servir involuntàriament, fent que si es vol evitar ser registrats calgui un nivell tècnic cada vegada més elevat per bloquejar-ho a tot arreu. I és que en última instància, és un tema cultural. Google i altres gegants generen una cultura en els usuaris en quant a la facilitat d’ús de la tecnologia que deixa als projectes activistes fora de joc.

Així doncs, avui en dia, la sobirania tecnològica és una idea ben fonamentada però no ajustada a la realitat, vàlida per activistes –i molt important per temes antirepressius– però no com a aposta política. És com fabricar alter-cola per evitar el consum de la coca-cola. És fer una carrera amb bici contra un avió. És una qüestió d’ordre de magnitud, són ja conceptes diferents.

Potser és el moment de fer un pas endavant. Si l’accés a internet és considerat un dret humà, no té sentit que hi hagi un servei públic que sigui un buscador de contingut a internet? Com accedim sinó efectivament a gaudir d’aquest dret humà? Sí, la conseqüència necessària que Internet sigui un dret humà és l’existència d’un cercador, servei de correu electrònic, xarxa social sota control comunitari o social.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades