Desmuntant el dogma de la no-violència

Qualsevol debat sota la pressió de l’huracà de l’actualitat mediàtica i mediatitzada és impossible. I més quan és un debat difícil i suculent com el de l’ús de la violència.

Un dels problemes de tenir un moviment massiu com és l’independentista al carrer liderat per social-liberals i socialdemòcrates criats en el medi natural la institució és la pobresa dels debats estratègics i dels mètodes.

El tema de la violència es ve tractant de manera pueril, infantil i infantilitzadora. Essencialista, podríem dir. És curiós veure quantes vegades es cita a Martin Luther King i com mai es cita ni Malcom X ni cap Pantera Negre. Quan el moviment està al carrer les premisses polítiques dels debats de saló no serveixen, menys amb quelcom amb tantes cares com la violència.

Tal com deia Bertolt Brecht sobre les maneres de matar hi ha moltes formes de violència. Els preus de l’habitatge a Sant Cugat són violència. Les condicions laborals sota el capitalisme són violència. El patriarcat és violència. Que et cridin és violència. Un silenci en una discussió és violència. Els barracons a les escoles són violència. Un cop de porra és violència. Bombardejar Gaza és violència. La vaga de la canadenca va ser violència. Les vagues de ventres eren violència. Tombar un contenidor és violència. És violència tot el que exerceix algun tipus de força per modificar la realitat. És això dolent en si? En tot cas, la violència ha estat i és fins a on l’experiència de la humanitat arriba, la llevadora de la història.

Quan parlem de no-violència a tothom ens ve al cap Gandhi. Aquell home baixet i poca cosa que amb poc més que un llençol per tapar-se, paraules afilades i una voluntat infranquejable va agenollar al gran imperi britànic. O quelcom semblant, però els companys de la indústria audiovisual americana s’han encarregat que tinguem aquesta imatge; sense voler desmerèixer la gran pel·lícula de Richard Attenborough, que aprofito per recomanar.

Marx deia que no era marxista, Gandhi mai va dir que no fos gandhià, però sí crec si passem de les grans cites a la seva pràctica i obra escrita ens emportarem algunes sorpreses.

Coneixem de Gandhi la metodologia de la no-violència, però seria equivocat pensar que el moviment d’independència indi es va articular o massificar en base a la no-volència. Cal llegir el Programa constructiu, el programa de 18 punts que articula la proposta política de Gandhi i que conté temes tant rellevants com: eliminació de la segregació per religió, eliminació de la casta dels intocables, igualtat econòmica, igualtat per les dones, desenvolupament econòmic de les àrees rurals, educació en higiene... tot un programa polític adequat a les necessitats reals de la població índia i que explica la capacitat de lideratge política més enllà del mètode no-violent.

També és interessant veure que per a Gandhi la no-volència és molt més que no usar un cert tipus de violència en una manifestació o en un acte de sabotatge. Per a ell té a veure amb la veritat, té a veure amb tot el que siguin objectius elevats. És un lloc comú, però no per això irrellevant, no deixa de ser contradictori com Gandhi va defensar la no-violència com una metodologia del tot, però alhora va ser altament condescendent amb aquelles accions violentes (insurreccionals, sabotatges, atemptats...) del seu mateix moviment polític o d’activistes lluitat pels mateixos objectius. Cert, també, que va ser en gran part el seu moviment no-violent qui va liderar les mobilitzacions més massives i va obtenir les victòries concretes exemplars. Però també seria erroni deduir d’aquest fet una relació de causa-efecte.

Per seguir desmitificant la no-violència cal afegir 2 elements més. Ser pacífic i ser no-violent no és el mateix. Les accions no-violentes proposades per Gandhi eren accions fortament desafiants, no era només una actitud de “no agredir” a mantenir en manifestacions. Es tractava de boicots i actes de desobediència massius, desacatament de lleis bàsiques i fonamentals pel sosteniment de l’ocupació imperial. Eren accions actives de desobediència. Per aventurar algun símil actual podríem parlar de vagues generals, bloquejos en el transport de mercaderies o l’impediment del funcionament de les institucions de govern interposant els nostres cossos.

Com deia, la idea de la no-violència en el pensament de Gandhi va associada a idees més elevades i abstractes com la de veritat o “camí autèntic cap a la independència”. Simplificant una mica, podem dir que la defensa de la via no-violenta es basa en que les victòries aconseguides per vies violentes generen resultats que segueixen perpetuant desigualtats (el poder de qui pot i sap exercir la violència). Alhora també va associat a que l’exercici de la violència genera una màcula moral que embruteix a aquell que la utilitza, incapacitant-lo per tenir un projecte pel conjunt de la societat. Uns plantejaments morals que avui en dia estan acceptats però alhora difícils de demostrar i allunyats de tota lògica materialista.

Sobre l’efectivitat de la no-violència també cal parlar-ne. Partint de la premissa que Gandhi lluitava per la independència de l’Índia i amb el fet històric que finalment es va aconseguir, sembla raonable inferir que el mètode no-violent ha aconseguit, al menys, una victòria al llarg de la història (si obviem la gran quantitat d’actors no no-violents en el moviment per la independència).

Ara bé, era aquest l’únic objectiu en que anava enfocat el moviment no-violent? No. Com hem comentat, el programa socioeconòmic per l’Índia anava molt més enllà. Ara bé, cap d’aquestes transformacions profundes de la societat que plantejava es van aconseguir. Cal doncs preguntar-se, més enllà de la història escrita pels vencedors, quin hauria de ser el balanç de les apostes gandhianes de tota aquella gent que va participar per quelcom més que la independència i tenir un nou estat governat per les castes ja dominants en la societat índia? Pot el mètode no-violent realitzar transformacions en l’estructura social per avançar cap a majors quotes d’igualtat?

A tot plegat cal sumar-hi una mica d’història-ficció. No es pot desconèixer el context històric si volem valorar l’efectivitat de l’aposta de la no-violència. Ja als 40’ Leo Amery (secretari d’estat britànic per l’Índia) havia reconegut que si hi havia un acord entre hindús i musulmans sobre el futur de l’Índia l’imperi britànic l’hauria de respectar. I és que el moviment de Gandhi es produeix en un context històric concret: el procés de descolonització. Com dic, aquest comentari porta implícit un exercici d’història-ficció, però és innegable que no és el mateix plantejar-se el mètode d’un moviment que empeny en el sentit històric del desenvolupament de l’economia mundial que plantejar el mètode per reivindicar quelcom que va en contra de la inèrcia històrica. Les premisses des de les que ens plantegem les metodologies de lluita avui en lluites contra-sistèmiques com és la lluita contra la inèrcia del sistema capitalista o fins i tot per la sobirania dels pobles de la presó de l’Estat Espanyol no poden ser les mateixes.

Finalment, i per tancar el capítol històric, cal fer un apunt per aprendre del passat. La capacitat de mobilitzar de l’aposta metodològica de la no-violència com a dogma es redueix amb el pas del temps. De l’experiència de la Índia cal aprendre de fets històrics com la matança de Amritsar, el que passa quan homes armats s’enfronten a persones desarmades amb la voluntat de no defensar-se. Qui avui està disposat a això?

La violència és un actor polític de primer ordre. És l’ús de la força al qual s’està disposat el que marca els límits d’allò possible. La llei i la ideologia dominant defineixen aquest punt de bassa d’oli, l’espai en que no hi ha violència explicita. Fora d’aquests límits es pateix la força dels que volen mantenir l’ordre actual. Però alhora, quan s’ha mogut el lloc on es troba aquesta bassa d’oli ha estat també per l’ús de la força dels que en el seu moment van voler que es mogués. Només cal pensar en conquestes com els 2 dies de descans setmanals o les 8 hores laborals, el dret a vot de la dona, etc. No confonguem el relat dels vencedors, que són qui segueixen ostentant el poder, no qui va aconseguir aquestes petites victòries, amb la realitat de les lluites que els nostres avis i àvies va fer i que avui podem gaudir.

Crec que de tot plegat cal prendre’n nota. Una nota que ens permeti fugir dels lemes buits de qui està als mitjans però sap que no li sortiran blaus. Cal polemitzar les premisses morals d’aquells que les fan servir per mantenir-se en un espai de confort. Tampoc vull que aquest escrit s’interpreti com una crida a l’ús de la violència, no em semblaria una aposta tàctica ni encertada ni profitosa. Però sí que crec que és el moment d’abordar el debat en condicions.

Parlant de l’ara i l’aquí, cal acabar urgentment amb el maniqueisme dels infiltrats, d’“el que volen els altres és la violència” o el “amb violència la Unió Europea ens girarà l’esquena”. Què més ens cal per saber que a l’Europa del capital el poble català no hi trobarà cap aliat?

També cal ser autocrítics i ser conscients que si arribats a aquest punt la moral dominant en el moviment independentista és petitburgesa i representada per partits socialdemòcrates és també per la incapacitat d’interpel·lar als sectors populars. És aquesta incapacitat causa o conseqüència?

Per guanyar-se els drets cal força, i l’enemic sempre dirà que l’ús de la força és violència. És una època de mirar lluny, fem-ho. Deia Gandhi que amb l’“ull per ull” acabarà el món cec, però jo em pregunto: no està ja cec si davant de tanta injustícia ha d’actuar amb les mans lligades?

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades