A què juguem?

Els moviments socials o alternatius (alter-sistema, antisistema, radicals, digueu-li com us plagui) sortim de les darreres dècades de la travessia pel desert de la derrota de la transició espanyola del '78. Naixem d'un moment en què l'espai públic està copat per un sol relat i cap proposta trencadora hi té lloc.

Així hem après en el discurs, l'anàlisi i les propostes a formar un “ells” contra el qual lluitar; els polítics, els banquers, les elits... Des de la marginalitat no hem tingut més remei que dir que no acceptàvem cap de les seves normes. Formàvem un “nosaltres” i “ells” enemics declarats i irreconciliables, sense res a parlar, sense un punt mitjà i sense capacitat d'encontre. Venim, doncs, d'una cultura política estrictament antagonista.

Ara bé, en els darrers anys molts dels projectes més radicals i transformadors a poc a poc esdevenen més participats, surten de la marginalitat i fins i tot encarnen una representació significativa de la ciutadania. Projectes que mantenen la crítica sistèmica d'arrel, però als que la gent veu com quelcom útil, que els genera expectatives. Aquesta situació ens obliga a afrontar un problema: i mentre no fem la revolució, què? No ens hem d'implicar en processos positius que permeten avançar en millorar allò que critiquem perquè no comparteixen la nostra crítica d'arrel? Aquest problema del “mentrestant” –en què tants projectes revolucionaris s'han diluït en les últimes dècades a l'Europa post mur de Berlín– està sent afrontat de nou, avui i aquí.

A totes ens venen al cap exemples d'actualitat, des de la CUP i els pressupostos de JxS fins al debat a Podemos, de com moviments socials de nova fornada un cop crescuts afronten aquest mentrestant amb una raonable maduresa política. Un mentrestant en què cal compaginar la radicalitat sistèmica de les anàlisis i les propostes i cintura política per esdevenir en un futur actors polítics amb capacitat de dur-les a terme. Aquest mentrestant implica passar de considerar els ells “enemics” per a tractar-los com a “rivals”. Un pas que implica atorgar-los legitimitat però alhora implica assumir l'objectiu de vença'ls en el terreny polític tal com està plantejat.

En aquest punt es produeix un fenomen interessant. En deixar de negar els adversaris com a enemics són ells els qui progressivament van entrant en aquest paradigma per considerar les forces emergents en consolidació com a enemics amb els quals no es pot tractar. No deixa de tenir un punt poètic com en el que molts interpreten com vendre's o la negació de l'essència de la lluita (de classes) és justament quan el rival polític s'hi reafirma, validant les anàlisis i alhora començant el camí cap a la marginalitat discursiva. Faltarà que de discursiva passi a ser política i social.

Aquesta dinàmica d'inversió també es pot apreciar a la nostra ciutat. Subtilment en el gir a la sociovergència del govern però de manera diàfana en el tractament a les entitats crítiques amb el model de ciutat.

Malgrat tot a Sant Cugat encara falta a moviments socials i entitats avançar cap a la generalització de les seves propostes, és a dir, creure's actors polítics de primer ordre. Podem canviar la ciutat amb propostes que ja tenim però no ens creiem possibles quan són necessàries. Els moviments socials de la ciutat tenim un conjunt de propostes per la ciutat que constitueixen una alternativa a la improvisació a la qual ens hem acostumat.

Actualment el govern municipal basa la seva acció en el manteniment d'una idea cada vegada més vaporosa de ciutat benestant, sense aportar nous horitzons ni propostes. Així doncs, ens falta que totes assumim la possibilitat efectiva de vèncer, assumir que cada cop propostes alternatives al model de ciutat són majoritàries, cal que ens comencem a tractar de tu a tu –com a propostes legítimament igual de vàlides– fins a dirimir la disputa.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades