En els 15 escrits anteriors he volgut compartir amb vosaltres, lectors que hagueu arribat fins aquí (gràcies!), tot allò que considero més rellevant de prop de 8 anys de treball en aquest increïble projecte que és Cal Temerari.
Un projecte destinat a sumar persones, a ser un agent polititzador de persones amb consciència social i fer que sigui un camí a recórrer per la participació activa en la transformació de la societat és contradictori amb la hipermilitància.
Una altra idea força de Cal Temerari és la de deixar de ser “l’alternativa”. És clarament poc tàctic voler exercir una transformació de la realitat i autodefinir-se com a una opció minoritària, ja que l’alternativa sempre és a quelcom majoritari. És una lògica que ha anat bé durant molts anys (la coneguda com travessia pel desert) quan es tractava de trencar murs i impulsar reivindicacions contracorrent.
Típicament, almenys en la meva experiència, en l’activisme social, militància política o associacionisme es treballa per estendre una consciència i unes idees o crear projectes sempre partint de la pròpia posició i veient fins a on es pot arribar. Parlo de posició en termes molt generals, tant des de posició social, recursos econòmics, infraestructura, entorn humà, coneixements tècnics.... és a dir, es parteix del que s’és i del que es té.
Cal Temerari té 6 eixos de treball que defineixen la línia o sentir polític del projecte, dient el motiu de la seva existència com a projecte per a impulsar-los, no casualment tots formulats en positiu: Igualtat de gènere, Sostenibilitat per a la diversitat, Teixit associatiu i suport mutu, Economia social i solidària, Cultura popular i participada, Intervenció social i comunitària.
Moltes de les reflexions originals de Cal Temerari en termes polítics i en termes de projecte es canalitzen a través de la comunicació que es realitza. Així doncs, la comunicació va ser una peça clau en el llançament del projecte i el seu èxit en la seva capacitat de transcendència d’entorns sociopolítics, i ho és des d’aleshores.
Expresar l’opinió o disconformitat sobre fets que es consideren injustos o immorals és segurament un dels primers passos per l’acció política. Però més enllà de la seva capacitat molt limitada d’activació té molt poca transcendència, fent que el debat sobre posicionaments sigui una activitat habitualment de baixa eficiència de l’esforç militant.
El fet que es tracti d’un projecte sorgit de l’Esquerra Independentista (EI) fa que ‘això de la Unitat Popular’ soni com quelcom sobre el que es podria reflexionar. És més, donat que és un projecte que suma col·lectius i moviments socials sembla que sigui el que toca. Parlem-ne.
Un dels punts més delicats durant aquests anys de Cal Temerari ha sigut la gestió de la identitat com a col·lectiu. Començant per la tensió entre tenir propostes programàtiques pròpies o executar-les a través del suport dels col·lectius, però sobretot en la identitat de grup i de col·lectiu de les persones que dinamitzàvem el projecte, especialment abans de la refundació en espais de participació oberts i espaiats en el temps, quan funcionàvem amb una assemblea setmanal reduïda.
El dia de la inauguració de Cal Temerari vam dir que al cap d’uns any seria difícil imaginar-se com era la vida social i política a la ciutat abans que existís. I crec que així ha estat. Avui en dia, des dels projectes transformadors i moviments socials disposem d’un marc mental sense el qual costaria operar.