Si com deia l'alcalde Recoder Sant Cugat és una ciutat amb un poble dins sembla que avui està bombardejat des de totes les posicions.
Si quelcom defineix la idea de poble és la d'una comunitat cohesionada. Cohesionada entorn a uns hàbits, uns costums i unes dinàmiques vivencials comunes. I és que certament el teixit associatiu de Sant Cugat és un molt bon exemple d'aquesta idea de poble.
El passat dilluns es va aprovar al Ple municipal una nova ordenança de regulació del soroll, vibracions i olors; que resulta que també regula les activitats culturals. Pausa per aplaudiments.
Amb tants barris residencials com tenim a Sant Cugat i sembla que alguns estan aconseguint que el centre també ho sigui. Tant de temps sense plantar cara als pocs veïns que histèricament bramen sense parar per cada activitat cultural i mostra de vida a la ciutat ara ens trobem amb la conclusió lògica de la covardia política.
Fa ja 3 anys que Cal Temerari camina. I amb 3 anys deu ni do com de lluny que ha arribat. Hem recorregut camins difícils, i és que en molts aspectes obríem camí. Han estat 3 anys plens d’èxits i amb molts encerts, però també amb errors, problemes i limitacions.
Qualsevol debat sota la pressió de l’huracà de l’actualitat mediàtica i mediatitzada és impossible. I més quan és un debat difícil i suculent com el de l’ús de la violència.
És ben habitual que entre moviments socials hi hagi diferències, prejudicis i fins i tot contradiccions.
En un món en què cal fer una revolució per aspirar a la socialdemocràcia és un món en què les paraules importen, i molt.
Per si no fos poca la hipocresia política que ve desplegant el govern de la nostra ciutat en les últimes setmanes, ahir, al Tribuna Sant Cugat li van tornar a donar canya.
Des de ahir una sancugatenca està en crida i cerca per part dels Mossos d’Esquadra. Per qui no sàpiga què és, és l’equivalent actual al Se Busca de les pelis de l’oest.
Fa una setmaneta el regidor d’ERC-MES Ferran Villaseñor feia la columna Si el 2018 critiques accions del govern, vas contra Sant Cugat a cugat.cat. Jo diria que no és quelcom només de 2018, però vaja… En tot cas, sota aquest títol feia una interessant enumeració dels desastres de gestió que ha fet el PDECAT a la nostra ciutat.
Si quelcom hem après els activistes socials de l’últim cicle polític a la península és la rellevància de construir identitats que identifiquin i agrupin a les persones, a més a més de les seves identitats ja existents. Però trobar com generar aquestes identitats és quelcom realment complicat.
