Si parlem dels orígens de Cal Temerari ens hem de situar als anys 2013 i 2014 i és ineludible dir clarament que és un projecte sorgit de l’Esquerra Independentista (EI) de la ciutat, especialment de l’antic casal popular La Guitza i d’una CUP Sant Cugat que al 2011 va entrar amb dos regidors a l’ajuntament.
Setembre del 2021, fa 6 anys que es va inaugurar Cal Temerari, i quasi 8 que un grupet de xalats i xalades vam començar a incubar la idea. El projecte en si, però també l’entorn i el context, ha canviat molt. També les persones que en formen part.
Benvolguts i benvolgudes sòcies, simpatitzants, activistes, usuàries, avaladores i altres persones col·laboradores de Cal Temerari,
Bé doncs, sí senyores i senyors, ja està aquí el final del regnat de Convergència a Sant Cugat.
Cal donar la molt enhorabona a les forces polítiques que ho han aconseguit. Tant per la feina local com per la supramunicipal, per les campanyes i per la capacitat d’arribar a un acord. No es poca l’alegria desfermada en una bona part dels i les santcugatenques.
Han passat les eleccions municipals i la política local ha quedat ben capgirada. Sorprenentment capgirada pràcticament per a tothom, per bé o per mal.
Personalment el que més m'entristeix és la poca incidència de la política local en les eleccions municipals. Sense que serveixi de precedent coincideixo amb l'Aldo en la seva última columna en aquest sentit. Segurament per a ells serà especialment frustrant doncs segurament són la formació que més carrer ha fet aquests 4 anys.
Aquest cap de setmana toquen eleccions i, per variar, vist el panorama fa de mal votar... fa de mal votar depèn. L’upper-Diagonal, com sempre, està molt ben representat.
Un any més es torna a acostar Sant Jordi, el pròxim dia 23 d'abril estaran els carrers plens de roses i llibres. Una tradició bonica, un dia de consum assegurat o el dia dels enamorats català, depèn de qui li preguntis.
Aprofitant que és carnaval i que tot s’hi val és el moment de compartir algunes idees políticament incorrectes sobre l’autogestió.
L’autogestió ha sigut durant les últimes dècades una mena de fetitxe per moltes persones implicades en la transformació social des d’una perspectiva radical. En l’època brillant de la socialdemocràcia i la seva lenta desaparició després de la caiguda del mur que s’arrossega fins la crisis del 2007, quan l’esquerra radical estàvem en el que anomenàvem la “travessia pel desert”, els projectes autogestionats van ser el sant grial per molts col·lectius.
Aquests últims dies ha estat notícia arran de l'aprovació dels pressupostos municipals la futura sala polivalent de la ciutat.
Sembla que el principal problema que està trobant aquesta sala és que no podrà ser inaugurada abans de les pròximes municipals de maig, i això està portant una mala estrella al projecte que no hi ha per on menjar-se'l.
Davant la inundació mediàtica criticant als taxistes de Barcelona de les últimes setmanes, m’agradaria trencar una modesta llança a favor seu en aquesta columna.
És molt fàcil discutir les coses mirant-se les realitats des de la graderia. Això ho podrien fer millor, no s’expliquen prou, no cal fer això per protestar, s’haurien de modernitzar….bla bla bla.