Bé doncs, sí senyores i senyors, ja està aquí el final del regnat de Convergència a Sant Cugat.
Cal donar la molt enhorabona a les forces polítiques que ho han aconseguit. Tant per la feina local com per la supramunicipal, per les campanyes i per la capacitat d’arribar a un acord. No es poca l’alegria desfermada en una bona part dels i les santcugatenques.
Han passat les eleccions municipals i la política local ha quedat ben capgirada. Sorprenentment capgirada pràcticament per a tothom, per bé o per mal.
Personalment el que més m'entristeix és la poca incidència de la política local en les eleccions municipals. Sense que serveixi de precedent coincideixo amb l'Aldo en la seva última columna en aquest sentit. Segurament per a ells serà especialment frustrant doncs segurament són la formació que més carrer ha fet aquests 4 anys.
Aquest cap de setmana toquen eleccions i, per variar, vist el panorama fa de mal votar... fa de mal votar depèn. L’upper-Diagonal, com sempre, està molt ben representat.
Un any més es torna a acostar Sant Jordi, el pròxim dia 23 d'abril estaran els carrers plens de roses i llibres. Una tradició bonica, un dia de consum assegurat o el dia dels enamorats català, depèn de qui li preguntis.
Aprofitant que és carnaval i que tot s’hi val és el moment de compartir algunes idees políticament incorrectes sobre l’autogestió.
L’autogestió ha sigut durant les últimes dècades una mena de fetitxe per moltes persones implicades en la transformació social des d’una perspectiva radical. En l’època brillant de la socialdemocràcia i la seva lenta desaparició després de la caiguda del mur que s’arrossega fins la crisis del 2007, quan l’esquerra radical estàvem en el que anomenàvem la “travessia pel desert”, els projectes autogestionats van ser el sant grial per molts col·lectius.
Aquests últims dies ha estat notícia arran de l'aprovació dels pressupostos municipals la futura sala polivalent de la ciutat.
Sembla que el principal problema que està trobant aquesta sala és que no podrà ser inaugurada abans de les pròximes municipals de maig, i això està portant una mala estrella al projecte que no hi ha per on menjar-se'l.
Davant la inundació mediàtica criticant als taxistes de Barcelona de les últimes setmanes, m’agradaria trencar una modesta llança a favor seu en aquesta columna.
És molt fàcil discutir les coses mirant-se les realitats des de la graderia. Això ho podrien fer millor, no s’expliquen prou, no cal fer això per protestar, s’haurien de modernitzar….bla bla bla.
Sembla que el fet de poder pagar els trajectes a Barcelona a preu de zona 1 enlloc de zona 2 és quelcom positiu per la gent de Sant Cugat. I certament, per un bon grapat de butxaques ho és.
Ara bé, vist amb perspectiva he de dir que em sembla una poma enverinada que a llarg plaç jugarà més en contra de les classes populars que a favor.
Feia temps que no sentia la metàfora dels ous amb bacó per parlar de la implicació, l’altre dia la vaig tornar a sentir i m’agradaria explicar-vos-la.
Quan parlem de qui s’implica en un projecte i com, està clar que hi ha moltes maneres d’implicar-se. A vegades parlem de voluntariat, parlem de més o menys implicació, al Temerari ens agrada molt allò d’“aportar un granet de sorra”... després tenim tota la concepció de l’associacionisme de les entitats culturals i els seus cicles de rotació, i, com no, la implicació política en moviments socials.
Ahir hi va haver al PAV2 de la rambla del Celler la fira de consum compromès promoguda per diverses entitats de caire independentista. La fira era una mescla empreses amb voluntat catalanista i projectes de l’economia social i solidària.
