Esports i llengües

La riquesa d’un poble són les persones. Ens ho creiem? Els donem la importància que es mereixen? Ho dic perquè a Sant Cugat tenim el tresor de moltes persones amb cultures diferents, llengües diferents, hàbits de vida i experiències diferents… a les que no sé si els fem gaire cas.

Els diumenges veiem els paquistanesos jugant al criquet a Coll Favà.

Hi han anat gaires a jugar amb ells, a demanar-los que ens n’ensenyin? L’esport és una forma de cultura: com és que ens manca la curiositat per aprendre’n? La curiositat és el senyal d’estar viu, de tenir la ment oberta. Després de tot, d’on ens va venir el futbol? El va introduir a Espanya una escola exemplar: la ‘Institución Libre de Enseñanza’. I el bàsquet?  Va ser inventat per uns estudiants nord-americans a classe de gimnàstica. Tots els estudiants nord-americans , en tots els nivells escolars, tenen una hora diària, obligatòria, d’esport (a més del que puguin fer pel seu compte a les tardes, fora de classe). Els nostres programes escolars encara van amb allò de les dues hores setmanals. També el rugbi va ser inventat pels alumnes mateixos a la Rugby School anglesa. Sense la curiositat per aprendre, per inventar, aquests esports ni existirien. Sabeu on va néixer el tennis? Doncs als claustres dels monestirs medievals francesos, on els monjos es tiraven la pilota d’una punta a l’altra cridant: “Tennez!”  Algú s’ha imaginat mai els monjos del nostre monestir jugant-hi?

Vull dir que no n’hi ha prou amb la pràctica dels esports, que a Sant Cugat és tan abundant. Cal, a més, una actitud oberta de curiositat, d’aprenentatge, d’invenció. Quants estudiants nord-americans, per exemple, hi ha a ESADE? El beisbol és el gran esport del seu país: ¿no els podríem demanar que ens n’ensenyessin (segur que molt pocs de nosaltres en tenim idea) en el gran camp que hi ha al costat de l’escola?

El mateix diria de les llengües. Les nostres escoles són una meravella de convivència entre nens i joves que saben llengües diferents. Ho aprofitem? Hi ha hagut cap iniciativa perquè ens les ensenyin? Contràriament al que diem per defensar el català contra el perill d’absorció pel castellà, que totes les llengües són igualment importants, a l’hora de la veritat només ens interessa aprendre anglès i menystenim les altres més petites i més pobres. Una contradicció flagrant: si tothom fes igual ja estaríem perduts.

Si ajuntéssim els dos camps, de l’esport i de les llengües, els nostres fills i néts aprendrien dels seus companys, tot jugant, les dues coses alhora sense ni adonar-se’n. Suposaria un enriquiment cultural exponencial per a la ciutat.

Què ens passa? Que no tenim curiositat; acostumem a deixar-nos guiar només pel qui s’imposa. Mal símptoma. Preferim retolar ridículament les botigues en anglès.

Despertem, sis plau; sortim d’aquesta actitud que jo anomenaria ‘servil’, de només seguir el corrent gregari, i decidim-nos a aprendre (el que sigui) d’allò que tenim pràcticament gratuït i a tocar de les mans.

Josep Ma Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades