Menjadors escolars

Em consta de primera mà el bé que funcionen els menjadors escolars de Sant Cugat. Tant els pares com les criatures n’estan molt contents, cosa d’agrair. L’empresa que ho porta ( no sé si a totes les escoles, o només a unes quantes) cuina a l’escola mateixa uns menús molt ben fets, i a més organitza activitats educatives durant aquelles hores de lleure.

Ara, però, anuncien canvis. En lloc de cuinar a cada escola hi haurà una empresa de càtering que servirà a tota la comarca. Per, poc a poc, tenir càtering a totes les escoles del país. A què ve, això? Per què surt més barat?  (Però la gran majoria dels qui paguen són els pares, no l’administració.) I què vol dir ‘més barat’? Ja sabem per experiència què vol dir menjar precuinat. Em temo que, un cop més, la importància dels diners passi davant de la importància –que hauria de ser sagrada – de l’educació.

Ho veig com un esglaó més en el camí, aparentment inevitable, que segueix la nostra societat. Un camí cada vegada més allunyat de les persones (“no calen cuiners a cada escola”, o si voleu, “internet ensenya més i millor que un mestre”), cada vegada més interessat en l’aparença que en la qualitat (“la qüestió és que mengin, què importa la qualitat?”), i cada vegada més decantat cap a allò que és ‘pragmàtic’ i menys cap a la dedicació humana i generosa envers els altres. (Només cal veure la Llei Wert suprimint del currículum l’ensenyament de l’art “perquè no és econòmicament competitiu”).

La nostra societat va, desgraciadament, per aquest camí avall. Malgrat la infinitat de bona gent amb bones intencions i esforços en direcció oposada. El ‘sistema’ és més fort i domina. Diem que és un sistema ‘business friendly’ que, a l’hora de la veritat traduïm per ‘negocis per al amics’. Imagineu quin bon negoci (amb els diners públics i privats) farà l’empresa Amiguets SA amb el càtering per a un milió d’escolars? Potser no es tracta ni de mala voluntat. Com explicava l’economista de l’Autònoma Miren Etxezarreta, la màquina econòmica funciona sola. Només vol guanyar cada cop més diners. No li cal res més; podria anar sense conductor.  Només la gent de bona voluntat podria aturar-la, si no fos, ai!, que tots plegats portem incorporat el mateix xip i l’instint ens porta a pensar i actuar de la mateixa manera. Podem parlar de valors i de principis, però qui ens mana és l’instint de baixar nedant corrent avall, com ho fa tothom. Vet aquí, diria jo, el problema. I les criatures que s’empassin el que els donin. Ja n’aniran aprenent.

Josep M Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades