A l’estiu tota cultura viu?

El juliol santcugatenc va estar, com cada any, ple d’actes culturals: dansa, concerts, Lectures a la Fresca, el ‘Màrtir Cugat’, etc. Però, i què passa l’agost? La Casa de Cultura, tancada; a l’Agenda no sé trobar-hi ni un sol acte original. L’excusa és “que la gent se’n va”; però n’hi ha prou amb sortir al carrer per trobar-lo ple.

La cultura fa vacances? Estranya idea. És com dir que la moral, les emocions, etc. fan vacances. I és també una paradoxa. La meva experiència em diu que els creadors de cultura (artistes, escriptors, músics) és precisament a l’estiu quan troben la tranquil·litat per crear. En canvi, se suposa que aquells que l’han de consumir no poden aprofitar aquesta mateixa tranquil·litat per fer-ho. Que no ho necessiten!

És clar que molts bars, botigues (i, escandalitzat, veig que moltes definitivament) tanquen. Tothom necessita un descans. Però no tanca tothom alhora! La cultura sembla que sí. Hi crec veure una mentalitat burocràtica que s’imposa des de dalt, ben lluny del que és la realitat viva.

La realitat, tal com la veig jo, és que a Sant Cugat, a l’agost, hi ha moltíssima gent i que és el moment, precisament, quan tenen més temps lliure per poder anar a un espectacle, fer un curset, aprendre alguna tècnica, idiomes, etc. Un temps i unes oportunitats que es desaprofiten llastimosament.

El personal de la Casa de Cultura, de l’Ateneu, o de les altres entitats que podrien organitzar coses han de tenir les seves vacances, és clar. Però tan impossible és fer torns, com ho fan els transports, els hospitals, etc?

Podria dir el mateix dels instituts i les escoles. Quin sentit té tenir-les buides tot un mes? No podrien ser usades amb nous Casals d’Estiu (tan magnífics, al juliol), amb cursos de recuperació, o amb noves matèries optatives? No hi ha gent amb curiositat per això o per a allò, de qualsevol camp cultural o científic, o gent que necessita aprendre i que ho podria aprofitar?  Penso en els instituts i universitats nord-americanes que no deixen passar l’ocasió sense oferir noves possibilitats. Aquí sembla que estem acostumats a anar a cops de xiulet: tots a formar, o tots cap a casa. Blanc o negre, no hi ha excepció.

Que trist que aquesta mentalitat burocràtica ens hagi penetrat fins tan endins: ara toca (perquè ho diu el DOG o el BOE) i ara no toca, i punt. I la realitat de la vida de la gent que s’hi adaptin com puguin. I callin. Excuseu-m’ho, però jo no m’ho he sabut callar.

 

Josep M Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades