Elogi de l'acord

Per fi l'Ajuntament, el Bisbat i la Parròquia s'han posat d'acord sobre la propietat del Monestir. El claustre (i el Museu?) seran de la Generalitat, l'església i la casa abacial (usufructuades per la parròquia) seran de l'Ajuntament. Han hagut de passar quasi dos segles , des de la desamortització, per arribar fins aquí, amb l'assentiment de totes les parts. Per una vegada que s'aconsegueix un consens així, celebrem-ho.

Perquè no es tracta només del títol de propietat: es tracta de les reparacions indispensables si no volem que es degradi (o que alguna de les parts s'esfondri, que el perill hi és!); es tracta de pagar-ne l'IBI, i de gestionar-ho. Res no és senzill, però aquest element central de Sant Cugat no podia, de cap manera, continuar pel camí del desconcert no sabent mai a qui corresponia què.

En dos segles, aquest desconcert ha permès barbaritats: durant anys el claustre, per exemple, va estar abandonat i qui volia hi entrava i s'emportava un tros de capitell. Ferides sense remei. El conjunt va ser posat a subhasta com a pedra de construcció, i fins va ser venut. Sort que un santcugatenc va córrer a Madrid i va aconseguir que ho declaressin monument nacional, aturant-ne així la venda feta. (Coses semblants passaven arreu: a Poblet, per exemple, o al preciós Monestir de Moissac, a França, on volien fer passar el tren (la 'modernitat'!) pel mig del claustre; o a l' Alhambra, convertida en quadra de cavalls).

Fa quatre dies, durant la restauració feta cap als anys 1990, es van descobrir dues tombes pintades de vermell (és a dir, de màrtirs) a mà dreta de l'altar de la capella visigòtica que hi ha dins del claustre. Amb tota seguretat, una d'elles representava la tomba de Sant Cugat. On són ara aquelles tombes? El desconcert de no saber a qui pertanyien va permetre que hi creixessin uns enormes acants que, amb les seves arrels, les van destrossar. No queda rastre d'allò que, simbòlicament, va ser l'origen de la nostra ciutat. Això passava en els anys en què presumíem de gran prosperitat. No ens fa vergonya?

No fa gaire, el bisbat de Terrassa va fer el gest de voler-ho posar tot al seu nom, confiant, suposo, que no hauria de pagar ni l'IBi ni tota la resta. Crec que seguia l'exemple del bisbat de Còrdova amb la seva mesquita, el qual assegurava que allò no era originàriament una mesquita sinó un temple bizantí! La ignorància més supina no té límits.

Per sort, finalment, (encara que massa tard) el seny i el pactisme han triomfat per damunt del "és meu o bé és meu". Celebrem-ho. Només pot ser per a bé.

Una carta al TOT es queixava que l'Ajuntament (que som tots) hagi de pagar l'IBI de la Parròquia, essent com som dins d'un estat aconfessional. "Per què no em paga també el de casa meva?", deia. Què creu que havia de fer l'Ajuntament? Ha heretat una joia i havia de desentendre-se'n? O regalar-la? O convertir una església modèlica en qualsevol altra funció (sala d'actes, de festes, etc)? No cal començar sempre per respectar la realitat de les coses tal com són?

Josep Maria Jaumà, dramaturg i traductor

Notícies relacionades