Cultura i/o educació

Fa pocs dies Núria Espert es lamentava públicament de la pobresa de la vida cultural del nostre país; i té (malauradament) raó. Però jo faria la diferència amb una altra mancança que em sembla encara més greu: la misèria de la nostra educació social. La cultura es mesura pel nombre de llibres, films, teatres, concerts, exposicions, conferències, etc. De fet, s’ha convertit en una indústria cultural que, a la seva manera, millor o pitjor, funciona.

L’educació social, en canvi, no es basa tant en productes i continguts, com en actituds: respecte, empatia, diàleg, assoliment d’acords... Qui ens n’ha ensenyat? Qui ens proposa models a seguir? La ideologia i la cultura dominants van més aviat en la direcció contrària: l’èxit dels més forts, dels més astuts, l’admiració pels cracks, per les patums establertes... L’èxit (sense escrúpols) com a mesura de totes les coses.

Un exemple d’aquesta diferenciació: el cine d’autor de cada setmana. Es tracta, evidentment, d’un enriquiment cultural. (I, vist el seu èxit, resulta incomprensible que els amos dels cines –en aquest moment, uns xinesos– no dediquin una o dues sales permanentment a films d’autor. Tan inútils són que no els interessa ni el negoci que farien?) Ara bé, un cop hem vist la pel·lícula, tenim gaires ocasions per parlar-ne, per pair-la? La nostra generació ens vam educar en els cinefòrums; més que en els col·legis o les universitats. El diàleg en els cinefòrums (dirigit per algú que en sabia més) sobre les diferents interpretacions del que havíem vist va ser la nostra porta d’entrada al món de les idees. No es tractava d’unes preguntes com es fan al final dels actes. Es tractava d’un veritable diàleg entre diferents visions personals. No discutíem, esperàvem aprendre els uns dels altres.

Ho trobo a faltar. Tant a les converses particulars com a les públiques. No diguem ja en els discursos autistes dels polítics o en l’horror de les tertúlies televisives on tothom parla (i crida) alhora –que estic segur que estan dissenyades per tal de convèncer-nos que qualsevol mena de diàleg és cosa impossible–. El resultat és que massa sovint l’evitem ja d’entrada i optem per parlar (o malparlar) de qualsevol altra cosa, com més banal millor.

 

El que dic no és, naturalment, absolut, gràcies a Déu. Queden encara espais on hi ha veritable enraonar, amb raó i respecte; però jo diria que són les escorrialles de la tradició de segles que hem heretat, a contrapèl del nostre món actual. En aquest hi ha produccions culturals, però quan poca educació social, que és, ni més ni menys, una necessitat bàsica; som com un edifici sense fonaments.

Josep Maria Jaumà, dramaturg i traductor

Notícies relacionades