El corn de la fam

Fa pocs dies vaig parlar aquí de la independència d’Eritrea i de les conseqüències catastròfiques que ha tingut sobre aquella pobra gent. En contrast amb l’estabilitat mísera, però esperançada (que fa que no emigrin), de la veïna Etiòpia. Ara, sentint-ho molt (de seguida veureu perquè), em sento obligat a tornar a parlar d’aquell ‘Corn d’Àfrica’.

En l’entretant he tingut ocasió de parlar amb l’home que viu i treballa allí, i que fa uns anys m’acollí a casa seva. Aquella regió del món, que fa dos mil anys havia estat molt pròspera (encunyava moneda internacional vàlida des de la Índia a Roma), amb el pas dels segles va anar-se quedant més i més aïllada i va haver de tallar boscos per subsistir, fins a convertir-se en un desert pedregós que ha sofert periòdicament unes fams terribles. El 1974, un documental de la BBC va despertar la solidaritat internacional davant la mort de centenars de milers de persones (potser recordeu els concerts de Bono i Geldoff) perquè l’emperador etíop, Haile Selassie, es negava a fer-hi res. Deu anys després, el 1985, el govern aleshores estalinista del país tornà a no fer-hi res (més ben dit, ho aprofità per eliminar els pagesos, que eren els seus enemics polítics), i altre cop van morir centenars de milers. Es veien forçats a abandonar els vells i les criatures a la mort. Si heu vist la pel·lícula de Sebastià Salgado “La sal de la tierra” haureu vist fotografies esgarrifoses d’aquell moment.

Les fams periòdiques s’han repetit, però amb un govern una mica més comprensiu, de manera que quan hi vaig ser fa uns cinc anys vaig creure’m que el tema estava més o menys controlat. Però ara l’amic m’explica que s’hi tornen a trobar. El país depèn dels dos mesos de pluja de l’estiu que fa possible la collita que els dóna pa per tot l’any. I enguany no ha plogut. Ara no són només els governs; ara és també el canvi climàtic, el ‘Niño’ (que provoca sequeres en uns llocs i inundacions en d’altres). Enguany no hi haurà collita ni hi haurà llavors per a l’any que ve. La fam afectarà uns quinze milions de persones i desenes de milers de caps de bestiar.

Penso en els centenars de persones que vaig conèixer. Res per a menjar. No sé què fer. Depenen de nosaltres. Qui som, aquests ‘nosaltres’? No és ‘nostra’ també aquesta Borsa dels Aliments de Chicago que acapara i emmagatzema les collites del món per revendre-les quan la necessitat –com la d’ara- fa apujar els preus?  És aquest el món on estem contents de viure? Què hi podem fer? Com l’emperador: res? Una sobrietat auto-imposada durant tot l’any per poder-los ajudar una mica?

Josep M Jaumà

Dramaturg i traductor

Notícies relacionades